“Menjar bé a la Rambla de Barcelona”. Podria ser el títol d'una història d'aventures, un joc per aconseguir una missió impossible, potser. Però no ho és. Entre autoanomenades patates braves que farien plorar de vergonya al Tomàs, truites de patates que no tenen cap gust i les paelles dolentes, rebullides i cares, hi ha vida. Poca, i pocs locals no han sucumbit al bon negoci que generen els turistes que visiten la capital de Catalunya, però n'hi ha. Entre altres locals, el Centonze, una aposta del restaurant de l’Hotel Le Méridien, al bell mig de la zona zero turística de la ciutat de Barcelona, al número 111 —que dona nom al restaurant—, i que permet no només aïllar-se del bullici que aquests dies és la Rambla de Barcelona, sinó també menjar la mar de bé, amb una oferta de plats d'estil mediterrani que, asseguren, surt directament de la Boqueria per acabar als plats dels comensals.
Plats cuidats, ben elaborats, pensats per entaular-se o fer un dinar ràpid per continuar descobrint la ciutat, però amb l'elegància que marca el lloc, amb un esperit renovat i cuidant tots els detalls. Hi dinen alguns dels clients de l'hotel, però també turistes i passavolants que, ara que un cartell exterior anuncia els plats, hi entren. Pel lloc, evidentment, és un espai on els turistes hi tenen més entrada; poc veí de Barcelona s'atreveix a baixar a la Rambla des de principis d’abril. Però l'aventura val la pena. El servei és excel·lent, l'espai perfecte i el menjar que arriba a la taula, de nivell. Per dinar o sopar, si acabes —volent-ho o per obligació— a la Rambla, el restaurant Centonze, que ara lidera el xef veneçolà Carlos Novo, és una molt bona opció.
El restaurant està a nivell de carrer; entre grans finestres i plantes, no sembla que sigui el restaurant d’un hotel, habitualment més recollits i més impersonals. És un espai molt gran, remunten taules, i el model de menjar que ofereixen, informal, però cuidat, permet dedicar-hi una bona estona o fer quatre tapes. Però tapes bones. El servei va a joc amb l'aposta. Lluny queda el corbatí i el vestit que portaven els cambrers fa anys. Ara, vambes i un tracte molt més proper, sense perdre, això sí, el bon fer. No hi ha gaires coses més plaents a la vida que et recomanin què menjar en un restaurant, haver de pensar poc i saber que no et perdràs els plats obligats.
Tapes de qualitat a la Rambla de Barcelona
La carta destil·la una aposta mediterrània sense dubte. Amb tocs catalans —ho descobrirem durant el dinar— però també amb influències llatines, com el xef, i apostant fort per països remullats pel Mediterrani. Per arrencar: un gaspatxo de cireres negres amb un refrescant sorbet de cogombre; una crema de burrata amb physalis i melmelada de tomàquet; una ensaladilla cremosa amb gambes a l’allada. I, per acabar aquest primer assalt, una de les joies de la corona: un refrescant entrepà de calamars. Reiventant l'entrepà madrileny amb un brioix amb una salsa de préssecs fermentats i els calamars molt ben arrebossats. Excel·lent opció. La carta denota aquesta barreja mediterrània amb els tocs llatins del xef. També hi ha altres propostes per arrencar, com cebiche, pop marinat o el tradicional patacón. Caldrà tornar-hi per acabar aquesta primera part de la carta.
La segona part de l’àpat, reservada pels plats forts. Peixos, carns, pasta o paella. Un dels plats nous, de la nova carta d'estiu del restaurant, són uns raviolis de formatge fresc, espinacs i formatge grana padano amb una salsa de mantega a la sàlvia i pera a la brasa que necessita pa per sucar. L'aposta és guanyadora. La barreja, interessant. Contundent, però elegant. Entre les carns, ànec. El presenten a la brasa, sobre un puré de pèsols i una tagliatelle de pastanaga maridada amb taronja. També, una bona elecció.
Al Centonze també aposten per tancar bé l’àpat. Un pastisser s'encarrega d’elaborar les postres. La carta ofereix crema catalana i un pastís de formatges catalans amb una melmelada de préssec a la brasa. També una barreja de gelats de poma àcida, iogurt i mató. En els tres primers, la marca catalana no falla: la crema, els formatges i el mató. Però el pastisser també té una sorpresa: un pastís de xocolata amb maduixes i nous garrapinyades. És obligat col·locar algunes postres de xocolata a la carta. I si és com aquest, tens el cel guanyat. Per arrodonir-ho, unes catànies del Penedès.
Un refugi a la Rambla de Barcelona
El Centonze no és un restaurant que ens permeti catalogar-lo com un d’aquells que serviran per mantenir la cuina tradicional catalana, ni tampoc per fer que els turistes sàpiguen què és un capipota o un fricandó, certament. Però el bon tracte del producte autòcton, en un lloc on seria més fàcil optar per uns plats més impersonals i sense cap vincle amb la gastronomia del nostre país, també és d'agrair.
I fer-ho bé, amb un bon servei i en un lloc elegant, té doble mèrit. Si et perds a la Rambla de Barcelona, el Centonze és un bon refugi.