Quan arribo a la gelateria Badiani, la gelateria Badiani és tancada. Escric i publico com si et parlés en directe, vull dir: fa un fred que pela i soc davant d’una gelateria tancada. Minuts després, la persona que m’havia citat allà em trucarà per disculpar-se. Atendré la trucada arrecerat dins una llibreria, llençant alè als palmells i fent-hi temps. “Necessitem mitja hora”, m’havien dit fa no res les gelateres de Badiani. “Si tornes al cap de mitja hora, ho tindrem tot preparat”, m’havien dit. Fa fred, plovisqueja i estic empipat. Un enuig de classe mitjana, perquè el turisme de classe també es pot fer entre setmana.

Turista, passavolant, pastisser flotant. Digue-li com vulguis, però el que és cert és que l’hivern d’enguany Badiani ha volgut acollir l’Albert Sànchez per oferir-nos els dolços tradicionals que els clients papiolencs de Pastisseria Joan ja coneixen prou bé. “Si tornes al cap de mitja hora, ho tindrem tot preparat”. No era fatxenderia: quan hi torno, dos bracets, unes ulleres i un papiolet m’estan esperant. L’enumeració no és casual: els papiolets són, de lluny, el mos més deliciós d’aquesta proposta. Sobta, però, l’absència de la Palmond, les ulleres d’ametlla de Pastisseria Joan que, ara fa dos parells d’anys, va ser escollida com la millor de l’estat.

Quan arribo a la gelateria Badiani, la gelateria Badiani és tancada. Fa fred i estic empipat. Un enuig de classe mitjana, perquè el turisme de classe també es pot fer entre setmana

Me’n cuido molt de demanar les lioneses, per molta signatura d’Albert Sànchez que duguin. Cap supèrbia: és que el sucre em grimpa venes amunt i venes avall. “Vols res de beure?” Fa un fred que pela i soc dins d’una gelateria florentina. “Una xocolata desfeta, potser?” La cioccolata calda de Badiani, amb una duna de nata muntada, fa que la gebrada sembli menys gebrada. Vaig fent-hi xarrups amb la vista clavada a la nevera de gelats, com si l’aparell tingués aquell raig abductor que fan anar els platets voladors de les pel·lícules barates de marcians. “Enduu-te’m”, penso, amb abandó d’agost. “Porta’m allà on vulguis”.

I m’abandono: no puc estar-me de tastar tres gelats de la casa. Defujo sorbets i altres propostes refrescants —ara, avui, no toca— i aposto per algunes opcions més cremoses, aquelles que la gelateria fa amb una base de nata, llet, sucre i ou. El meu parer? El que porta xocolata blanca, salsa de gerds i el nom de la ciutat comtal, i que no es pot tastar en cap altre Badiani del món, polze amunt. El dolce vitta, un gelat de xocolata negra amb avellanes guardonat al Festival Gelato, fa que la pel·lícula de Fellini sembli una merda. Del de festuc, me’n menjaria fins i tot la closca. L’enumeració mai és casual.

 DSF2511
El gelat de festuc de gelateria Badiani

Quan tasto els gelats, però, ja soc a casa. Han passat força hores, suficients per estar collat al sofà. Us diria que el que realment volia era experimentar el servei delivery de Badiani, que en té; però, ¿a qui vull aixecar la camisa? Només volia sopar gelat en bata amb la meva senyora el dia més fred de l’any. Dos polzes amunt, bata als genolls. Soc l’home dels gelats, com cantava Tom Waits: “I'll be clickin' by your house about two forty-five / Sidewalk sundae strawberry surprise / I got a cherry popsicle right on time / A big stick, mamma, that'll blow your mind”. La cançó és de l'àlbum Closing time, hora de plegar. Ja pots ben dir-ho, Tom.