Avui en dia és gairebé impossible trobar-te un restaurant que no faci —o més aviat que no digui que faci— «cuina de proximitat i de temporada». En canvi, te'n vas a la seva web i el més probable és que estigui només en castellà i anglès i que no hi apareguin els preus de res. Quin sentit té reivindicar el vincle amb la terra i obviar la llengua que s'hi parla? Per què negues una informació crucial —el preu— als teus possibles i futurs clients? És potser perquè t'interessa la gent que no hi para esment perquè els diners no li representen cap problema, discriminant així a tota la resta, que som la majoria? Se'n salven tan pocs que us en faríeu creus. I per aquesta mateixa raó, és una gran alegria quan apareixen i triomfen projectes com Puntal, al barri de la Ribera de Barcelona.
Conscients de la crisi climàtica i alimentària, dels processos de precarització laboral, gentrificació i de massificació del turisme, diuen que neixen «per fer front a aquests reptes a escala local demostrant que un projecte gastronòmic transformador és possible des del centre mateix de Barcelona».
Al seu Bar, «junts dibuixem paisatges», diuen les tovalles de paper damunt les taules de fusta i de marbre sota un sostre de potos de debò i ventiladors, mentre sona boogaloo i rocksteady pels altaveus i jo barrino què menjaré davant d'una carta que em fa salivar —amanida de remolatxa, poma i formatge a 9,5 €, cru de verat amb llet de tigre i envinagrats a 11,25 €, brioix de sípia amb allioli negre i piparrak a 10,5 €... També pots fer un plat del dia per 13 € que inclou postres i beguda. Tenen una bona carta de vins de mínima intervenció i de cerveses artesanes. No treballen amb grans marques i fan refrescos de temporada (per exemple, de maduixa i llimona amb un pèl d'agulla, fantàstic).
Just al costat, acaben d'obrir Taula, un espai més gastronòmic, més per celebracions especials, en una sala preciosa de pedra vista —que havia estat el magatzem de la revista Ajoblanco. En una llarga taula de fusta per compartir proposen un menú degustació amb delícies com la flor de carabassó amb samfaina i gelat de formatge fumat, l'arròs sec de peus de porc i escamarlans, o bé la cirera en tempura amb formatge blau i ametlla.
I a la cantonada tenen el Colmado: t'hi podràs fornir de fermentats fets allà mateix al seu obrador; del seu propi vi de mínima intervenció, el Clos Costela, que fan amb el Lluís Arias, un de blanc (macabeu i xarel·lo) i un de negre (merlot i sumoll), tots dos a 15 € l'ampolla, molt frescos i per tots els paladars; d'embotits de Cal Rovira, cafè de Three Mark's i formatges de 12 graus; i de pa del Marc Casamitjana del Forn Montserrat, fet al Guinardó, i pastes com ara xuixos, croissants i magdalenes. Per acabar-ho de reblar, t'hi pots menjar uns entrepans espectaculars, com per exemple el de pollastre amb maionesa de sèsam i kimchi (7,5 €) o el de tonyina, formatge, maionesa, cogombrets, tàperes i anet (7 €).
A Puntal ofereixen opcions per totes les butxaques i moments: al Bar s'hi pot menjar per uns 25 €, a la Taula per uns 50 € i al Colmado per uns 10 €
Així doncs, a Puntal es prenen molt seriosament el tema de l'accessibilitat —saben perfectament que l'exclusivitat s'ha de combatre per tots els mitjans, en un món tan desigual!— i ofereixen opcions per totes les butxaques i moments: al Bar s'hi pot menjar per uns 25 €, a la Taula per uns 50 € i al Colmado per uns 10 €.
Un darrer apunt: abans, on ara hi ha aquests magnífics Bar, Taula i Colmado, hi havia un brunch més d'aquells que et trobes a qualsevol ciutat del món i que el turista eixelebrat hi va a ramats per menjar-hi absurditats. Ara hi ha Puntal, un projecte amb cara i ulls, arrelat i conscient —i tot ho fan boníssim! Res no està perdut si no ho donem per perdut: tot és qüestió d'arremangar-nos i recuperar-ho. És a les nostres mans.