Hi ha restaurants als quals vas amb la idea de tastar un arròs i dels quals surts pensant en tots els que t'han quedat pendents. Això és exactament el que m'ha passat a Las Salinas, una arrosseria de Blanes que fa cuina marinera des del 1989. Un clàssic de la població, situat a tocar del mar, on els arrossos són els grans protagonistes i que val la pena tenir a l'agenda si sou dels que penseu que una bona paella sempre és un bon pla.
El restaurant té una particularitat: només disposa de terrassa, però està ben coberta i això permet gaudir-ne pràcticament durant tot l'any. I, amb això del maleït canvi climàtic, ja se sap que podem estar en ple mes de desembre i dinar a l'aire lliure. Jo em declaro a favor de les terrasses tot l'any, si hi ha bon menjar i s'hi està bé, no necessito gaire més.
A Las Salinas pots demanar a la carta o optar pel menú de cap de setmana, que inclou tres entrants per compartir i un plat principal a escollir entre diverses opcions. Jo em decanto pel menú: m'encanta que em resolguin el dilema de què demanar. Ara bé, després d'aquest àpat, ja us avanço que hauré de tornar per explorar la carta. M'han parlat d'un arròs de pop i sobrassada i d'un altre de llom de llobarro amb papada ibèrica que, només de pensar-hi, ja em fan salivar. Si els que he tastat avui són així de bons, no vull ni imaginar-me aquests dos.
Un croquetó que fa honor al nom
Abans de començar amb el menú, en Jaume ens recomana tastar el croquetó del dia, que va canviant segons la inspiració de la cuina. Avui és de calamar a la brasa amb la seva tinta. I sort que en Jaume ens parla d'un croquetó, perquè la mida equival perfectament a dues croquetes convencionals. L'interior és cremós, amb el gust intens del calamar i la tinta, i l'exterior té aquell punt cruixent que fa que cada mossegada sigui un plaer. Un encert que, a més, serveix per obrir la gana.
Arriben els entrants del menú: primer, uns calamarets a l'andalusa, petits, tendres i d'aquells que són un vici. L'arrebossat és lleuger i gens oliós; no hi ha res més trist que un fregit que deixa el plat xop. Aquí, en canvi, cada calamaret convida a agafar-ne un altre.
Els musclos al vapor arriben acompanyats d'una vinagreta que em recorda una mignonette, una salsa d'origen francès que habitualment combina vinagre, escalunya i pebre i que és molt típica per acompanyar les ostres i altres mol·luscs. La versió de Las Salinas hi incorpora trossets de pebrot, que aporten frescor, un punt dolç i una mica de textura. Una combinació molt ben trobada.
Completen els entrants uns escamarlans a la planxa, generosos en quantitat —quatre o cinc per persona—, frescos i carnosos. Amb aquest tipus de marisc, menys és més: el foc just perquè la carn quedi sucosa i mantingui tota la seva dolçor natural. No cal disfressar un producte així.
Dos arrossos per pensar en la pròxima visita
Arriba el moment més esperat. El primer és un arròs del senyoret, una preparació pensada perquè el comensal pugui menjar-se'l sense haver de pelar gambes ni retirar closques. A Las Salinas, però, li donen un gir que m'ha robat el cor: hi incorporen bolets. La combinació de bacallà, gamba pelada i bolets converteix el plat en un mar i muntanya especialment saborós.
L'arròs es presenta en una capa fina, amb el gra solt i al punt, i una bona presència de bolets i peix. Tot apunta que s'acaba al forn, una tècnica que afavoreix aquesta textura i permet que els gustos quedin ben concentrats. És un arròs gustós, equilibrat i amb una combinació d'ingredients que s'allunya de les receptes més habituals.
Però encara queda una sorpresa. En Jaume ens proposa un arròs de nècores, vieires i ous d'areng, una recepta que no apareixia explícitament al menú i que acceptem encantats. Aquest se serveix en una cassola més fonda i té una textura més melosa. El gust marí és intens, i els ous d'areng hi aporten un punt salí i una potència que, barrejats amb la resta d'ingredients, donen molta personalitat al plat.
Hi ha, a més, un cruixent elaborat amb el fumet de l'arròs i uns puntets d'allioli de carrabiner que són una fantasia. És un plat molt diferent del primer, però igualment rodó. I aquesta és una de les coses que més m'agraden quan vaig a un restaurant d'arrossos: que les receptes siguin prou diferents per fer-te venir ganes de tornar i continuar explorant.
Postres casolanes i una visita pendent
Tot i que després dels dos arrossos ja costa trobar-hi espai, les postres casolanes ens acaben de convèncer. Tastem crema catalana, tiramisú, flam de mató i pastís de formatge. Tots quatre estan molt bons, però el pastís de formatge destaca especialment: cremós, amb un gust intens de formatge i d'aquells que fan difícil deixar-ne ni una engruna.
En Jaume, el fill del propietari, ens ha anat aconsellant durant tot l'àpat. I sí, també és el meu entrenador de gimnàs. Ja m'ha dit que, després d'aquest festival gastronòmic, em tocarà córrer uns quants quilòmetres més. Encara no sé si m'ha recomanat el croquetó per amistat o per posar-me a prova, però li ho perdono. Las Salinas és d'aquells llocs que et deixen amb ganes de tornar-hi. Pel producte, per la varietat d'arrossos i per la sensació d'haver menjat bé, sense complicacions innecessàries. I, si pot ser, que en Jaume em reservi una estona extra al gimnàs per al dia següent.