Sa Riera, a Begur, és d’aquells punts de la Costa Brava que semblen pensats per desconnectar automàticament. Petita cala, aigua transparent i aquell ritme lent que només tenen els llocs on el mar marca el tempo. Just aquí, gairebé tocant la sorra, hi ha Sa Donzella, un restaurant que fa molt poc que ha obert i que ja s’ha convertit en un dels punts més comentats de la zona. Un espai agradable, lluminós i amb aquella estètica mediterrània relaxada que convida a quedar-s’hi sense mirar el rellotge.
Mentre ens asseiem, demanem un vi blanc i ens recomanen un Celler de l’Empordà, Esclanyà, un vi de proximitat que encaixa perfectament amb l’esperit del lloc: fresc, fàcil de beure i amb aquell punt salí que demana mar. El brindis arriba just quan aixequem la vista… i aquí és on el dinar pren una altra dimensió: a la taula del costat hi ha Bad Gyal, que estava dinant amb total naturalitat, com si Sa Riera fos el seu lloc habitual. I ho era. Sense estridències, sense espectacle, només gaudint de l’ambient. Impossible no comentar-ho, però encara més impossible no contagiar-se d’aquesta sensació de normalitat en un entorn tan idíl·lic. A més, des de la terrassa, la vista és espectacular: la cala, el blau intens i, al fons, les Illes Medes dibuixant l’horitzó.
Tomàquet, stracciatella i estiu pur
Comencem amb una amanida de tomàquet amb stracciatella, que en realitat és molt més que una amanida. El tomàquet és dolç, madur, de textura gairebé carnosa, i es combina amb stracciatella cremosa a la base i tomàquets cherry confitats que aporten aquest contrast entre fresc i cuinat que funciona tan bé a l’estiu. La ceba, tallada finíssima, acaba de donar-li el punt de precisió. És d’aquells plats que no necessiten res més per entendre que ets a primera línia de mar.
Continuem amb una truita oberta amb gambes, bolets i botifarra negra. Un trio que podria semblar arriscat, però que aquí encaixa amb naturalitat. Les gambes són carnoses, els bolets aporten terra i la botifarra negra dona profunditat. Tot plegat demana pa de coca amb tomàquet, imprescindible per sucar i allargar el plaer.
El plat estrella: llamàntol amb ous ferrats
Decidim no exagerar amb els entrants perquè el protagonista era clar des del principi. Arriba una cassola de llamàntol amb patates, ceba, bitxo i ous ferrats. Un plat de festa major, de celebració, d’aquells que s’associen a taula llarga i gana compartida.
Les patates estan tallades a rodanxes i fregides amb la ceba ben confitada, absorbint tot el suc del marisc. El bitxo aporta un punt picant subtil, present però sense dominar. I a sobre, quatre ous ferrats amb la seva 'puntilla' cruixent —aquesta vora torradeta tan característica— i el rovell intens, gairebé taronja, que es desfà i ho lliga tot. El llamàntol arriba tallat a trossos generosos, amb una carn que es desprèn perfectament de la closca. Fins i tot una de les pinces surt sencera, cosa que sembla impossible però aquí passa. És un plat per donar-se un homenatge sense excuses.
Dolç final de la Costa Brava
Per acabar, unes trufes de dolç de llet grans, cremoses i servides a cullerades. El dolç de llet, originari de l’Amèrica Llatina, aquí es converteix en un final suau i indulgent, gairebé addictiu. No són pesades, però sí d’aquelles postres que et fan pensar “una més i ja està”… i no és veritat.
Sortim de Sa Donzella amb la sensació d’haver viscut un d’aquests àpats que es recorden més pel conjunt que per un sol plat: el lloc, el mar, el bon producte i un moment inesperat que, vulguis o no, també forma part de l’experiència. Sa Riera sempre suma, però aquí, a més, ho fa amb estil.