Estimat cuiner de nom desconegut,
Quan vaig telefonar al teu restaurant per tal de reservar taula, fa una setmana, en cap moment pensava que aquella trucada es convertiria en un ensurt mortal. “Mesa reservada para el sábado a las nueve y media, pues”, vas dir-me amb una veu ronca i profunda, d’aquelles que fan olor de Calisay i poema de Jaime Gil de Biedma llegit en veu alta. El teu era el quart restaurant de Cudillero al qual trucava aquella tarda; els anteriors tres, millor valorats a Tripadvisor, m’havien dit que no tenien taula. Potser per això la teva resposta afirmativa va ser una alegria, ja que volia celebrar l’aniversari de l’Aida sopant peix bo al poble més atractiu d’Espanya aquest juliol segons National Geograaphic. Em vas demanar el meu nom per anotar la reserva, te’l vaig dir i aleshores vas dir-me la frase que m’acabaria perseguint durant dies: “Muy bien, Pep Guardiola, pues te espero el sábado. Solo te pido que si al final no venís, me avises con tiempo. No necesito tu teléfono: me he quedado con tu voz”.
Vaig penjar el telèfon estranyat i amb aquella última afirmació gairebé amenaçadora ressonant-me pel cap, però vaig pensar que potser era cosa de l’humor asturià. Un humor, tanmateix, que no conec de res, ja que a part dels llibres de Xuan Bello, els poemes de Xaime Martínez i les cançons de Nacho Vegas, la meva relació amb Astúries es limita a ser més luisenriquista que Luis Enrique i poca cosa més. Tres dies més tard de la trucada i després d'haver-me cruspit un cachopo per dinar a prop d'Oviedo, vam arribar a Cudillero, un poble pescador pintoresc i recollit al voltant d’una mena d’amfiteatre de casetes davant el mar. Era dissabte al vespre, però ràpidament vam adonar-nos que l’article de National Geographic havia tingut lectors: el poble estava ple de gent, però ningú semblava estranger. Turisme nacional, suposo. Ja saps què vull dir, castellans fent-se el milhomes escanciando sidra mentre esquitxen els turmells d'una senyora de la taula del costat. Tots els bars de la plaça del poble eren plens. Els restaurants, en canvi, buits. El teu, la Lonja de pescado, també.
Vam pensar que a Astúries potser se sopa més tard, per això a quarts de nou ningú no menja i tothom està encara fent el got. A poc a poc, però, les taules buides dels restaurants del port van anar omplint-se. A les nou ja hi havia un parell de restaurants plens. El teu, en canvi, continuava buit i vaig començar a dubtar. T’ho confesso. Si en un poble turístic hi ha un restaurant sense ningú sopant-hi, alguna cosa falla, vaig dir-li a l’Aida. Ella va proposar-me provar sort i sopar a algun lloc on no tinguéssim reserva, però vaig dir-li que no podíem. “El senyor del restaurant va dir-me que s’havia quedat amb la meva veu”, li vaig recordar amb un to seriós. D’una banda, hi havia el meu compromís per complir amb la reserva. De l’altra, l’evidència que el destí ens estava avisant que a la Lonja de pescado no havíem de venir-hi.
A quarts de deu en punt vam arribar, però ens va atendre una noia jove. Estava sola i clarament no era la persona que tres dies abans m’havia agafat el telèfon. Amb aquella incomoditat estranya de ser els únics clients d’un restaurant absolutament buit en una plaça absolutament plena, vam obrir la carta i vam entendre per què hi havia tan poca gent: els preus eren alts. L’Aida i jo vam dubtar si aixecar-nos i marxar, t’ho prometo, però ella ja sap que sóc mig bruixot i a vegades presagio coses, per tant vaig demanar-li quedar-nos. Alguna cosa dins meu m’ho reclamava. Era el seu aniversari i vaig pensar que un dia és un dia, per tant vam demanar una ampolla d’albariño ben fresc i unes cloïsses amb gambes. Hi havia gent que s’apropava a la terrassa, parava, llegia la pissarra amb els plats i fotia el camp. Després vam demanar unes rabas de calamar i unes zamburiñas a la brasa. Ens en vas posar vuit o nou i eren francament bones. Possiblement eren volandeiras, ja que el 99% de restaurants de l’estat espanyol feu la trampa de servir volandeiras i dir que són zamburiñas, però aquella nit no tenia ganes de posar-me a fer de Glòria Serra i fotre’m a investigar si m’estaves prenent el pèl.
El que va despertar-me l’esperit investigador va ser una altra cosa, desgraciadament. Mentre acabàvem les zamburiñas i buidàvem del tot el vi, la cambrera va començar a córrer amunt i avall, nerviosa. Feia mala cara. Estava tensa. Entrava i sortia del restaurant mentre no parava de mirar al fons del carrer, telèfon en mà, com esperant alguna cosa. Poc després va entrar una senyora corrents i no va sortir més. La cambrera va col·locar quatre cadires a la porta, fent de muralla, i va tancar. Els hi ha entrat a robar, va dir-me l’Aida. Se’ls hi ha cremat o trencat alguna cosa grossa, vaig dir jo. Una petita inundació a la cuina? Un forn socarrimat? De sobte, la cambrera va esclatar a plorar i no vaig poder evitar preguntar-li què diantres passava. “El jefe, el cocinero, que se ha desplomado y no reacciona”. Ens vam quedar blancs, especialment quan va dir-nos que 'el jefe' eres tu i que havies estat tu, doncs, qui m’havia agafat el telèfon dies abans. De sobte vaig recordar la teva veu, però sobretot la teva frase dient-me que recordaries la meva veu.
“Estas zamburiñas son el último plato que ha cocinado”, va dir ella mentre s’encenia el sisè cigarro en quinze minuts. Per fi va arribar l’ambulància i de sobte tota la plaça va girar-se cap al teu restaurant. Una munió de gent va apropar-se a la terrassa i immediatament vam veure’t passar, estirat i espitregat sobre la llitera, amb la camisa oberta, mentre dos sanitaris et traslladaven cagant llets cap a l’hospital. La cambrera va tancar, va cobrar-nos amb les mans tremoloses i va dir-nos que semblava ser un infart. Nosaltres dos, amb el cor també encongit, vam desfilar cap al cotxe amb una estranyíssima sensació al cos. L’endemà vaig decidir trucar de nou al restaurant per preguntar, però ningú no va agafar-lo. El dia següent al matí ho vaig tornar a intentar, però tampoc no hi va haver sort i vaig començar a témer el pitjor: havíem celebrat l’aniversari de l’Aida menjant plats cuinats per algú que havia mort en preparar-los?
De sobte, però, després de tres trucades infructuoses més, dilluns a mitja tarda va sonar-me el mòbil. Era el número del restaurant, que ja havia guardat amb el nom de 'Lonja pescado Cudillero'. Vaig agafar-lo amb la mà tremolosa, tement rebre una mala notícia colpidora, però no va ser així. Vas posar-t’hi tu, de nou amb una veu ronca i profunda, i vaig explicar-te que havíem sopat dissabte a la Lonja i t’havíem vist marxar amb l’ambulància. Vas dir-me que no havia estat res, només un petit ensurt, i que no patíssim. Amb els nervis de qui té la sensació d’estar parlant amb una mena d’àngel, vaig dir-te que havíem menjat de conya i vas somriure mentre em donaves les gràcies per haver insistit a saber com et trobaves. “Estáis invitados a volver cuando queráis, Pep Guardiola, además ahora voy a guardarme tu teléfono”, vas dir-me, “pero me sigo quedando con tu voz”. I jo, en català, vaig dir-te que tampoc no oblidaria les teves zamburiñas d'infart, però suposo que no vas entendre'm. Per això avui t'he escrit aquesta carta, per bé que potser tampoc no la llegiràs mai.
Atentament,
P.