Cada any a Fulleda, a Les Garrigues, el Celler Matallonga organitza una mena de revetlla popular. La gent s'emporta el sopar de casa i, en taules llargues, es comparteixen les coques de recapte de Solivella, els embotits de Cal Vives de les Borges Blanques, el pa de pessic d’Arbeca, les truites, les sardines en escabetx de l’Elena i les orelletes de la família de la Neus. El sopar, els productes, els plats, són importants, i tant que sí. Al darrere hi ha esforç, amor, saviesa, temps i coherència, però el veritable sentit de tot plegat són aquestes taules llargues, que es col·loquen per qüestions logístiques, perquè són les que tenen, perquè no és possible fer-ho d’una altra manera, però que resulta que és on radica un dels grans valors de la trobada: la comensalitat.

Les taules llargues són sinònim de salut social

La comensalitat és un indicador per mesurar la salut social. Compartir taula és enfortir els lligams i, en conseqüència, generar sentiment de pertànyer a un indret i a un grup, a una tribu. La comensalitat reforça la comunitat i promou la convivialitat, apaivagant la conflictivitat veïnal afavorida per la calor i les mosques. Però una cosa és la comensalitat entre els amics, la família i els afins, que és fonamental i molt enriquidora, i l’altra, molt més piruetística és aconseguir-ho entre els veïns, alguns desconeguts. Això sí que té mèrit.

Ben entrat el segle XIX, els restaurants van irrompre amb força a les grans ciutats. Xefs francesos i italians van obrir grans cases seguint el model d’èxit europeu que, per primera vegada, distribuïa el menjador amb taules de grups reduïts, fins i tot de dues persones, i on els clients podien demanar el que els abellís dins el marc d’una oferta de plats llistats en una carta.

La comensalitat és un indicador per mesurar la salut social. Compartir taula és enfortir els lligams i, en conseqüència, generar sentiment de pertànyer a un indret i a un grup, a una tribu. La comensalitat reforça la comunitat i promou la convivialitat, apaivagant la conflictivitat veïnal afavorida per la calor i les mosques.

La restauració moderna va ser una invenció de l’escapçada aristocràcia, quan la Revolució Francesa del 1789 va deixar, als xefs dels reis i de la noblesa, sense feina, casa ni amos. Els aristòcrates francesos supervivents -ara sense palaus ni cort- necessitaven anar a llocs on es garantís que no s’hi trobarien la germanor i la barroeria pròpia de les tavernes i les trattories. Els restaurants els oferien una experiència individual, independent i anònima, donant major rellevància a la gastronomia i a la feina dels xefs. De la mateixa manera que es triava el menú sense adaptar-se a l’olla comuna, es va començar a triar amb qui asseure’s i compartir el menjar: amistats, famílies, parella o sols.

Una invitació al diàleg i al valor democràtic

Anteriorment, al format de restaurant com el coneixem avui, les fondes, les tavernes i les posades eren on els viatgers es refeien del camí amb un plat i un beure. Les taules eren sempre llargues i comunitàries, també per qüestions de logística i perquè el més fàcil i barat eren uns taulons i uns bancs. Sovint el més fàcil és el més convenient. Les taules llargues potenciaven la conversa, també entre persones desconegudes, eren una invitació al diàleg, dotaven de valor democràtic els llocs de trobada promovent la socialització entre persones de diferents estatus, alineant-los també en el plat, perquè a les tavernes tothom s’adaptava al que hi havia a l’olla.

Malgrat tots els avantatges, les taules comunitàries han desaparegut i només apareixen, efímerament i ritualment, a les festes populars, ocupant carrers i places. No és tant una taula gastronòmica com el retorn a les tradicions amb les quals ens identifiquem, a plats típics i varietats locals i a l’arrelament a un territori concret. Em vaig emocionar, a Fulleda, observant com es compartien les menges, de taula en taula. Em vaig emocionar jo, però també la Blossom, una noia nascuda a Kènia, d’origen goès (l’Índia portuguesa) i resident a Londres.

Malgrat tots els avantatges, les taules comunitàries han desaparegut i només apareixen, efímerament i ritualment, a les festes populars, ocupant carrers i places.

Amb ulls riallers i esbatanats observava totes les anades i vingudes de les orelletes i, al cap d’una estona, ja érem amigues i em mostrava la fotografia del seu objecte més preuat: la pedra de moldre les espècies heretada de la seva àvia, que l’acompanya allà on ella s’estableix, com una mena de talismà i de recordatori dels seus orígens. Les arrels, sempre les arrels. Potser no us heu adonat que he esmentat dues vegades les orelletes. Ho he fet amb tota la intenció. Són un dolç propi de les terres de ponent que hem de protegir perquè està en perill d’extinció i, a més a més, em dona més arguments per aplaudir la festa de Fulleda.

Les orelletes que ens vam passar de mà en mà, tractant-les amb més devoció que el cor de l’Agustina d’Aragó, van ser cuinades pels germans, els fills i nebots de la Neus, de manera que la recepta es va transmetent garantint la seva pervivència. Sorgeix un nou concepte que complementa la comensalitat: la cocuinalitat. Fem una trobada festiva per cuinar els plats del patrimoni culinari, un patrimoni coherent amb l’entorn i amb la història de cada poble i de cada comarca. Només així serem únics.