Agafar els topants i sortir uns anys de la nostra estimada Catalunya, hauria de ser, per llei, obligat, patrocinat i subvencionat. El xoc cultural i gastronòmic en arribar al nou destí ens fa coneixedors d’una nova normalitat, ens fa posar en dubte que n’existeixi una d’universal i ens fa entendre que cada racó de món es fa la seva, si és que en podem dir normalitat.

Patrons culturals i gastronòmics

El secret per ser feliç en un nou entorn on els patrons de comportament cultural i gastronòmics són diferents del nostre, és el de no comparar-los, entendre que mai més res serà normal, agrair-ne tot el positiu, respectar les noves maneres de fer i sobretot integrar-s’hi sense perdre’n els valors. A l’inici, l’exercici és complicat, però per la gran majoria de nòmades descobrir noves normalitats es torna una addicció; el creixement personal és proporcional a la intensitat del xoc. Que llavors valorem el que hem deixat a casa, no només és un tòpic típic, és un fet, sobretot si pensem en el rebost català.

Tots hem passat la crisi inicial del fuet, alguns s’hi rendeixen i tornen a casa a la recerca de la dosi diària de llonganissa o del costum de fer una pausa havent dinat, tot molt legítim. El primer any de viure als EUA, la patacada que es clava un català és solemne, sobretot si decideix fer-ho al sud; culturalment et trastoca, i gastronòmicament et deixa astorat. Si te n’aixeques i al cap d’un parell d’anys i no tens temptacions de tornar a la mare pàtria, aleshores veus clar que l’hòstia ha valgut molt la pena.

A part del nostre rebost, sovint ens enyorem, i no sabem pas de què, només en sentim l’emoció intensa que no acabem d’identificar. De vegades hi posem nom en tornar a Catalunya. Són aquells moment en què davant d’una situació, objecte o persona, de sobte, veus claríssim que allò és el que trobes a faltar.

Recentment, em va passar. Seia en una terrassa d’un bar a Consell de Cent, sense pressa, amb bona companyia, revivint la sensació que el temps s’atura i et baixen les pulsacions. Va ser llavors, en perdre la consciència temporal, que vaig veure clar que enyoro les pauses no cronometrades que els mediterranis integrem amb “normalitat” al nostre dia a dia. La flexibilitat en la gestió del temps que la societat catalana, entre d’altres, ha heretat, xoca frontalment amb la rigidesa amb la qual altres societats l’entomen, sobretot els països anglosaxons. La qüestió del temps, impacta, i molt, si et pares a pensar en com la viu cada societat.

Els bars i la divergència en la concepció del temps 

Donant-li un parell de voltes a la situació, i buscant una explicació antropològica relacionada amb l’ús o gestió del temps, estic d’acord amb l’antropòleg Del Campo, que potser els mediterranis no gaudim d’allò que prenem quan seiem en una terrassa, o d’una becaina en si, com d’una relació amb el temps molt més relaxada que els països anglosaxons. El reflex més clar d’aquesta divergència en la concepció del temps són els bars i les terrasses. Als països mediterranis és un fet social més que econòmic, als països anglosaxons s’hi va més a ingerir calories. La idea que val la pena interrompre el temps productiu per una estona d’oci menjant o bevent, té un element dionisíac, assegura Del Campo, un ritual de llibertat entre la feina i l’oci.

El reflex més clar d’aquesta divergència en la concepció del temps són els bars i les terrasses. Als països mediterranis és un fet social més que econòmic, als països anglosaxons s’hi va més a ingerir calories

L'antropòleg continua explicant que en discursos religiosos del s. XVII i XVIII, en cultures calvinistes i luteranes, una de les obsessions no era el pecat de les relacions sexuals, sinó la idea de perdre el temps. En els monestirs, el temps se segmentava i cada hora es destinava a una activitat diferent, fet que més tard es va convertir a través del calvinisme, en el temps productiu de la feina.

Tradició anglosaxona versus la mediterrània

Afegeix també, que la cultura mediterrània, tendeix a fer la feina més lentament i ben feta, en canvi, als països anglosaxons, el temps i l’economia estan íntimament lligats, on s’inculca que si produeixes amb menys temps ets més rendible, als EUA, temps vol dir diners. Imagineu, doncs, si parlem de la nostra sobretaula, en una cultura on s’inculca que el temps ha de ser intencionadament productiu, com els fas entendre que un cop has menjat, et quedes a taula, a fer què? A matar el temps?

Entenc aquells americans que es traslladen a viure a Catalunya i inicialment s’angoixen per aquell sentiment de culpa de viure amb pauses temporals. Els qui s’hi acaben quedant, però adopten la nova “normalitat” i en gaudeixen, és clar, dels beneficis d’una bona sobretaula, que en són molts. Les terrasses dels bars i restaurants americans també són plenes de gent, també es prenen coses, i l’ambient és relaxat, però les quedades tenen un temps assignat a les agendes, fet que a l’inici em va costar d’entendre.

No tenim seitons, però tenim peixet de llac

El que he après és que hi ha una segmentació del temps diferent a cada societat, i en algunes on he viscut, no es contempla com a ordinari el fet de parar i perdre la noció del temps fora del cap de setmana, o fer vacances tot l’agost, però, en canvi, he experimentat la satisfacció de tenir-hi temps per tot. Veure el silverlining, agrair-lo i no caure en comparacions, és el gran què d’adaptar-se a les noves cultures. No tenim seitons, però tenim peixet de llac. Vet aquí.