Anar a “caçar” bolets em sona com aigualit. La caça -l’anomenada activitat cinegètica- vol coordinació, punteria, oïda, assossec… i un seguici de disposicions més o menys alienes al món boletaire. En aquest aspecte, tindria més sentit “pescar” bolets que no pas caçar-los, per estrambòtic que soni. Per qui no la conegui, la pesca és un art recomanable als devots del mindfulness; de la terra estant, o dins la mar, la pesca és quelcom espiritual que et mimetitza amb el paisatge i t’encomana a la teva pròpia sort. La pesca vol delicadesa, tacte, paciència, perseverança… i, com anar a collir bolets, una submissió total a les forces de la natura. Però tornem a la caça i a la Catalunya depredadora. La temporada del senglar s’ha acabat, però el sabor profund de la seva carn d’aroma a aglans, castanyes i un assortiment de tòfones, però també de patates, cols, camps de blat, i tots els cultius que sustenten la nostra pagesia, ens acompanyarà congelat i disponible a les millors carnisseries durant tot l’any. Fins que no reprenguem les batudes, tenim tot l’estiu per replantejar-nos què hem de fer amb els senglars. Vull dir, caçar-los els seguirem caçant, ja que sacrificar-los representa l’única opció efectiva per combatre aquesta plaga. Però una cosa és abatre’ls o capturar-los, i incinerar els seus cossos, i una altra molt diferent és caçar-los per manipular-los degudament, i aprofitar la seva carn natural, lliure d’antibiòtics i rica en: ferro (contra l’anèmia), vitamines del grup B (contra la fatiga) i àcids grassos oleics de gran qualitat, entre altres virtuts.

Certament, hi ha altres maneres de matar-los, totes elles menyspreables: abatre’ls per vici abandonant els cossos a la desventura tròfica; matar-los i esquarterar-los a bosc per a consum propi, abandonant la pell i les entranyes en qualsevol marge; matar-los i vendre’ls il·legalment a qualsevol restaurant o comprador a granel, sense les analítiques i controls sanitaris pertinents… 

La sobrepoblació de senglars

De senglar n’hi ha hagut sempre, però existeixen diversos factors que justifiquen la seva sobrepoblació actual: l’abandonament del bosc i dels seus oficis tradicionals (carboners, llenyataires, pastors…), el despoblament del món rural, canvis en els patrons de conducta animal (cada cop més confiats), la reducció de la mortalitat neonatal per l’augment de les temperatures i, sobretot, la cria ininterrompuda de garrins durant tot l’any ocasionada per la gran quantitat d’aliment que els aporta el medi, sumat a petits factors sobrevinguts com ara encreuaments espontanis amb porcs assilvestrats -aquells que justament hem seleccionat per tenir gran descendència i procrear-se ràpidament-, però també amb garrins domèstics abandonats, com el porc vietnamita (Porca Misèria!). 

Ciclistes, senderistes i fins i tot famílies amb nens, es colen a la batuda saltant-se les indicacions com si res no passés - patim, patam, patum-

Pas de ciclistes en plena batuda

Pas de ciclistes en plena batuda / Joan Carbó

El col·lectiu de caçadors

Només a Catalunya, la sobrepoblació de senglars causa uns mil accidents de trànsit a l’any, grans danys a cultius i a diverses espècies amenaçades de fauna i flora, atacs físics a persones, i la transmissió de malalties a bestiar, gossos domèstics i humans. Davant d’aquesta realitat, que 46.000 caçadors de senglar catalans paguin de la seva butxaca el control d’aquesta plaga amenaçadora, amb un cost mitjà anual de 3000 euros per barba, és una gran sort. En contra seu, deixant de banda vegans, animalistes, especistes i qualsevol posicionament legítim sobre el consum d’animals, hi ha els accidents amb la societat civil; poc habituals però existents. En la meva primera batuda, la colla dels Vikings de Cassà de la Selva ha senyalitzat degudament els camins i tots vesteixen amb armilles de color taronja fosforescent, gossos inclosos. Tot i això, ciclistes, senderistes i fins i tot famílies amb nens, es colen a la batuda saltant-se les indicacions com si res no passés - patim, patam, patum-.

Una carn excepcional

L’estampa d’un senglar furgant un contenidor és una anècdota amb relació a la població de senglar existent. Parlant clar, els senglars de Collserola estan aïllats i la seva carn no és apta per a manipular-se i consumir-se, sinó que s’incinera directament. El senglar és, com qualsevol animal comercialitzat, un aliment segur. I, a diferència de la majoria de carns disponibles, una carn extremadament saborosa i natural. A la cuina, té la dimensió pròpia de la natura: com els bolets, el peix salvatge o els espàrrecs de marge; aquella original de quan érem caçadors-recol·lectors. Però, a diferència d’anys enrere, avui ja no cal recórrer al civet o guisat per degustar-la, i les estrictes condiciones higièniques de la carn procedent d’una instal·lació homologada ens permet paladejar-la en forma d’embotit, d’hamburguesa o fins i tot, de carpaccio. 

“Els senglars de Collserola estan aïllats i la seva carn no és apta per a manipular-se i consumir-se, sinó que s’incinera directament.

Si cada català i catalana es mengés 150 grams de carn senglar l’any -equivalent a una deliciosa hamburguesa- d’un escorxador certificat d’última generació, com el de Senglar de Girona, mantindríem la plaga a ratlla tot restablint un equilibri cultural tan antic com la nostra llengua. A canvi, els caçadors no demanarien finançament públic -són conscients que cacen sense afany de lucre- sinó la comprensió, respecte, i empatia de la societat. I el més important: que es respectin els perímetres de caça per evitar els accidents el màxim possible.

Placa senyalització batuda caça - joan carbó

Placa de senyalització de batuda de caça / Joan Carbó