Fa uns mesos que el bar Casi de Gràcia tancava portes a conseqüència de la jubilació del cuiner, que era el pare del Casimiro, veritable ànima del local. Sempre que tenim un nou tancament de local tradicional pateixo per dues raons: la primera, per la pèrdua d’un espai que t’havies fet teu, però que en realitat era de la ciutat, on coincidies amb els amics, menjaves alguna cosa i feies quatre copes; la segona, perquè en la majoria de traspassos d’aquests locals amb solera se’ls queden inversors que acostumen a obrir locals sense ànima que els substitueixen. Com que el preu dels traspassos i lloguers són únicament accessibles per a grups inversors, allà on hi havia un local de tota la vida de cuina catalana de sobte hi neix un altre local, però de cuina japonesa, xinesa, italiana, turca, peruana o qualsevol bruncheria d’aquestes que inunden els carrers de Barcelona. La llista de locals històrics desapareguts a la ciutat en els darrers anys és llarga, però no patiu pas, no és el cas del bar Casi, que se l’ha quedat una família del barri de tota la vida; pare, mare i els dos fills alegrant la parròquia del barri, que aplaudeixen amb les orelles. Penso que potser no està tot perdut!
Doncs bé, el tema del traspàs, com us podeu imaginar, no ha estat casualitat, el Casimiro abans de plegar veles es va proposar traspassar el local a gent del barri que fes cuina catalana, i així va ser. El 9 de desembre passat, els germans Esteve i Martí, juntament amb els seus pares, es van fer càrrec del local. Feia temps que buscaven algun bar, però els traspassos estan pels núvols. "Gràcies al Casimiro tenim el local, els xinesos els donaven més diners, però ell hi va renunciar". Després de pintar-lo i fer petites reformes, sobretot a la cuina, han mantingut el format d’esmorzars i dinars que tan bé li va funcionar al Casimiro. Això sí, a la tarda tanquen, i fins a l’endemà.
M’assec a la barra, just davant de la filera de truites, que continuen exposades igual com les tenia el Casimiro. Avui en tenen de carabassa, carabassó, albergínia, carxofa i patata amb ceba.
L’Esteve, que és un cul inquiet, t’atén darrere la barra amb aquella simpatia; el Martí i l'Eli són a la cuina, i el pare s’ocupa d’ajudar en el que faci falta, perquè cal dir que en paral·lel la família porta també un altre bar, el Mil estones, al carrer Saragossa, al barri del Putxet i el Farró. Aquest, però, és un petit bar de copes on pots veure el futbol entre amics. L’Esteve ja m’avança que, si tinc previst anar-hi, convé trucar uns dies abans perquè té clients culers fidels de fa molts anys que tenen reservada taula per a tots els partits de la temporada.
Tot i ser dilluns m’atreveixo amb un petit plat de tripa de vedella, que trobo molt bona i que ben segur m’ajudarà a encarar la setmana amb energia. A la carta hi veig el capipota; l’estofat de vedella, que és el plat estrella; la galta al forn, i botifarra amb seques. Tot i que pels que preferiu un esmorzar més lleuger, tenen entrepans per tots els gustos.
Comentem amb l’Esteve que a l’hora d’esmorzar pel bar no hi apareixen els turistes, però al migdia la cosa canvia i hi apareix algun camí del Parc Güell a la recerca de cuina catalana. Ves per on que el primer que li demanen quan entren a dinar és el gaspatxo, i l’Esteve diu que fins al juliol no en pensa fer, "el gaspatxo és per a l’estiu", sosté, i el Martí li dona la raó.
S’arremanga per endreçar els trenta quilos de seitons frescos que li acaben d’arribar. Comenta que no treballen amb producte congelat i és part de l’èxit dels seus menús de migdia. Avui, per exemple, han cuinat crema de pastanaga, ous farcits, macarrons amb albergínia i carabassa i xató amb salsa de la casa; de segon, xoricets a la sidra, estofat de vedella saltat de verdures amb pollastre, i, per postres, crema catalana, sorbet de llima i macedònia. Com podeu comprovar és un menú força variat i complet.
M’interesso pel vi que ofereixen i m'assenyala la prestatgeria al final de local, plena de referències del país, tret d’un Ribera, un Rioja i un vi francès. Així tenen vins naturals i ecològics de Penedès, Montsant, Costers del Segre, Priorat, Terra Alta i altres D.O. del territori, molts dels quals els pots demanar a copes. També tenen un parell de caves per brindar si s’escau —els germans em confessen la debilitat que tenen per aquesta beguda.
He esmorzat a cor què vols i buido la copa de vi per celebrar-ho abans no faig cap a la porta i m'acomiado dels germans i els felicito. Llarga vida al bar Casi.