Potser perquè n’he patit les seves conseqüències (de les virtuts en parlaré un altre dia), sóc un ferm defensor de l’educació pública. Que al llarg dels anys que hi vaig passar no aprengués ni a parlar anglès ni a tocar un instrument (de bufar la flauta també en saben els goril·les), parla més de mi que no pas de l’escola pública. Però, que més enllà d’arrebossar quatre panellets no m’ensenyessin a elaborar el pa, a quallar la llet, a tallar una ceba o, encara més preocupant, a comprar la fruita, em fa replantejar algunes qüestions. Sobre aquest últim tema, em pregunto: com és possible que, després de més de deu mil hores davant d’una pissarra, ningú m’expliqués el concepte dels fruits climatèrics i no climatèrics? Els primers, capaços de seguir madurant un cop separats de la planta (és a dir, collits). I, els segons, incapaços de seguir madurant un cop separats d’ella. Tanmateix, si vas estudiar en una escola ‘de pago’ i tampoc saps fer pa, ni mató, ni coneixies aquesta diferència, assumiré que el naufragi és general i resoldré que si volem combatre el menjar processat i l’agroindústria, és menester una educació alimentària, gastronòmica i nutricional a totes les escoles.

Josep Montmany al seu camp de cirerers de Begues / Joan Carbó

Josep Montmany al seu camp de cirerers de Begues / Joan Carbó

Cireres del Baix 

A diferència dels alvocats, els kiwis, les pomes o les papaies, les cireres són un fruit no climatèric. Per tant, un cop collides, com que deixen de madurar cal vendre-les com més aviat millor. És per aquest motiu que, a diferència de les pomes o els kiwis, quasi totes les cireres que mengem són locals. En canvi, és usual menjar pomes de Xile, o kiwis de Nova Zelanda, tot i que aquí hi creixen de meravella. A Catalunya, la majoria de les cireres provenen del Baix Llobregat, on unes 200 famílies repartides entre Begues, El Papiol, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles o Sant Climent del Llobregat (per cert, vila que durant la Segona República va passar a dir-se Cirerer del Llobregat), produeixen quasi la meitat de tota la producció catalana, unes quinze mil tones. A la comarca, el cultiu d’aquesta fruita es remunta molts segles enrere. Però, amb l’arribada de la fil·loxera i la mort de tota la vinya, la presència de la cirera va guanyar protagonisme; una esplendor previsible si considerem la quantitat de Llúcies o cirerers silvestres (Prunus mahaleb) que creixen en aquest paratge, les quals resulten especialment indicades com a portaempelt de les diferents varietats aquí cultivades
 

Com és possible que, després de més de deu mil hores davant d’una pissarra, ningú m’expliqués el concepte dels fruits climatèrics i no climatèrics?
 

En Josep Montmany, tercera generació d’una família de pagesos dedicats principalment al conreu de la cirera, cultiva en ecològic algunes varietats de noms exòtics: early bigi, chelan, brooks, bigalisse, prima giant, star hardy giant, van, sumit i sweet heart. D’aquesta manera, en tenir cada varietat el seu moment idoni de maduració, amb la seva família poden collir cireres des del maig fins al juliol, començant per Torrelles, a 100 sobre el nivell del mar, i acabant per Begues, a poc més de 400 metres d’altitud. És important remarcar que la seva producció no arriba de cop, sinó esglaonadament. En primer lloc, perquè la majoria de varietats són autoestèrils; és a dir, necessiten entrecreuar-se mútuament el pol·len per a produir. En segon lloc, perquè si caigués granit, o plogués en excés, o aparegués alguna plaga o malaltia, això no acabaria amb tota la collita, sinó tan sols amb una part d’ella. I, en tercer lloc i motiu molt important, si arribés tota la fruita a la vegada es generaria un pic de mà d’obra i la necessitat de contractar temporers; una realitat que, a La Plana de Lleida, per exemple, ocasiona una crisi humanitària a causa de l’allau d’immigrants que arriben per a collir la fruita. En Josep, per tant, practica un model agrari sostenible i, a part de les cireres, també cultiva un mosaic molt generós de fruita i verdura, participa activament a la cooperativa Horetc, despatxa cireres en bicicleta per Barcelona i publica setmanalment un blog exquisit per tal d’apropar la realitat del camp a la gent.

FOTO2

Filtració de la ratafia de cireres / Jethroinvadesvienna

La primavera dins d’una ampolla

Actualment, el mercat demana cireres dolces, dures i de gran calibre. I quan conjuguen aquestes tres propietats, un bol de cireres passa igual de fi que un bol de roses o crispetes. Ara bé, la cirera, tan rica en fibra, vitamines (A i C), antioxidants, potassi, calci i amb totes les bondats que t’imagines i més, és especialment versàtil a la cuina. Se’n fan melmelades, salses, reduccions i arrops per combinar amb carns, làctics, pastissos i amanides. Però, on l’he vist realment transcendir a un estat superior de fruita, és feta ratafia. Sí, ratafia de cireres; tan fàcil d’elaborar com netejar la fruita amb aigua freda, extreure el peduncle o tija a les cireres, deixar-les macerar senceres durant cent dies a parts iguals amb vodka o pisco (per exemple, mig quilo de cireres sense os amb mig litre de vodka o pisco al 40% vol.), i filtrar la maceració resultant sense esprémer la fruita amb un drap. A diferència d’allò que ara anomenen ratafia catalana, que no és altra cosa que la ratafia de nous verdes de tota la vida, però amb un segell de pagament, aquesta ratafia no conté sucres afegits. Si et decideixes a fer-la, macera tota mena de cireres: de dolces i d’àcides, de grans i de petites, del Baix Llobregat i de Tarragona… Amb el seu glop aconseguiràs tres coses importants: cuidar-te, cuidar la nostra pagesia i, finament, capturar la primavera dins d’una ampolla perquè la puguis gaudir tot l’any.