Els catalans que hem emigrat i voltem pel món, en concret pels EUA, i que formem part d’una espècie sovint anomenada els “Tu, rai, que has marxat”, ens declarem somiatruites en tots els sentits possibles de la paraula. Sovint somniem fuets, llonganisses i peix del litoral català, entre altres tresors del nostre rebost, que de moment, no tenen passaport d’entrada al somni americà. Marxem de Catalunya convençuts que arribarem a destí i ens camuflarem al nou medi com si fóssim sípies, dotades de milions de cromatòfors que amb la seva màgia ens faran passar per exemplars nadius i seguidors de les tradicions i costums més patriòtiques, incloses les que fan referència al fet d’alimentar-nos. Res més lluny de la realitat.
L’àpat és l'acte consagrat que a casa nostra atura al país, que amb més o menys intensitat es planifica. L'acte que compartim i que no sabem fer sols, perquè menjar sol ens afligeix, i sovint, fins i tot, preferim fer callar la gana fins que arribi algú que ens hi acompanyi, i aleshores tot té més bon gust. Sobretaules que s’allarguen i ens fan pair bé, àpats equilibrats, heretats i que com qui no vol la cosa, amb poca estona arrangem, amb una capacitat innata que ens ve de fàbrica, sense ser conscients que l’altre mig món no té. Som d’esmorzar poc, dinar a quarts de tres i sopar a quarts de deu, que no ens donin fricandó per sopar perquè ens farà falta un antiàcid, si pot ser una truiteta crueta amb pa amb tomàquet, un platet de patata i mongeta tendra o una escudella de brou fluixet, per si no fos prou, mentalment repassem si a la casella de la fruita hi tenim un check. Els diumenges al vespre sovint passem amb un plat de fruita, els més agosarats, s’atreveixen amb un biquini. Menjant, els catalans som modestos i equilibrats. Tot plegat ben “normal”.
Durant la primera fase “de reconeixement de l’entorn” (que tan bé descriuen les mestres catalanes, quan porten els nens d’excursió), patim un quadre “d’esgarrifament” sever en descobrir com s’alimenten alguns locals. Ens volem adaptar al nou hàbitat per mimetisme, però amb el temps, i d’una forma congènita, tendim desesperadament a voler tornar a la nostra normalitat. Entre l'estira-i-arronsa, acabem menjant a la "pseudocatalana”. Així d’entrada, a pèl, i sense voler entrar en tòpics, el despertar català gastronòmic als EUA és fortet. Tot i que el país està patint una metamorfosi important, arran d'una època de ressaca i postveneració del fast food, encara Déu-n’hi-do les reminiscències que arrossega. Val a dir que a l’inici, alguns han provat allò del breakfast d’ous remenats, pancakes amb xarop, o cereals de caixa grossa, amb la típica i tòpica promesa de la marca, que amb lletres ben grosses, ens prometen que no contenen high-fructose corn syrup. Pels que no ho saben, és un “verí” legalitzat per la famosa vetlladora de la salut dels americans, la FDA. Viscuda l’experiència, tornen al pa torrat, que dintre d’aquesta voràgine americana, ens fa viure en essència.
Arriba l’hora del lunch, i la situació es complica. Posem mode-on el radar i busquem opcions per cobrir l’àpat. Si optem per camuflar-nos i passar desapercebuts, acabarem sucumbits al sandvitx, que, certament, n’hi ha de molt bons, tot i que sovint arriben entatxonats de patates fregides que surten de les vores del plat —a Catalunya, en tindríem per a quatre!—. Però ens hi adaptem, contents, i el demanem amb amanida, i amb aigua, sense gel si us plau, tot servit amb una amabilitat admirable. La preferència, i a poder ser, és menjar-nos-el acompanyats, però si no pot ser, i per aquí el català sí que no hi passa, és menjar-nos-el al cotxe tot conduint, seguint aquella cançoneta del go go go americà, sense donar-li la solemnitat que es mereix el moment. La genètica és tossuda, i també per allò nostre, de no menjar cada dia de restaurant —que Déu-n'hi-do!— decidim posar a la carmanyola les sobralles de l’amanida de llenties del sopar. Carmanyoles que ens semblen d’allò més normal, però, en canvi, quan l'olor del sofregit fet amb calma surt del ventilador del microones, són motiu d’un “wow effect”. Per un moment ens sentim cuiners estrellats. El dia avança, i a les sis de la tarda si caminem pels suburbis americans, amb puntualitat anglesa, comencem a sentir una olor de carn a la brasa que ja no s’esborra mai més del disc dur. A les sis? Ara hem de sopar? Però si no tenim gana... i el berenar?
Si seguim el protocol d’àpat català i mengem “a la lleugera”, a les nou del vespre ens enfilem de gana per les parets del rebost, i acabem amb les galetes María (els que tenen sort i en troben). Així doncs, decidim inventar-nos una nova versió del sopar, que seguint una mica el “allá donde fueras, haz lo que vieras”, és un poti-poti catalano-americà, que això sí, sempre acompanyat del pa amb tomàquet, ens treu el ventre de gana. Trobar producte català ens fa anar de corcoll, però també ens hi adaptem. No tenim seitons? Doncs els fem amb peixets de llac. En l’intent de rèplica, descobrim noves i exquisides maneres d’interpretar la cuina catalana. Aprenem que voltar pel món vol dir ser curiós i observador d’altres costums gastronòmics que ens enriqueixen culturalment. Aprenem que fer comparacions del que tenim allà i aquí no només ens porta a amargar-nos l’existència i que allò "normal" deixa de ser-ho quan sortim de casa. Les noves normalitats també són interessants i les hem d’entomar amb positivisme. Sempre, però, amb l’esperit de ser fidel a allò nostre i de ser-ne ambaixadors siguem on siguem.