Estic de vacances. Del tot. Fa més de dues setmanes que faig exactament el que em ve de gust i m’escapoleixo, amb una habilitat admirable, de tot allò que em fa pujada. El més sorprenent és que, a mesura que avancen els dies, encara em costa més posar-me a fer res. És com si una força tel·lúrica s’apoderés de mi i em submergís en una mandra infinita, espessa, gairebé mineral. I jo m’hi deixo bressolar. No negaré que, de tant en tant, em sento una mica culpable. Sobretot perquè, abans de començar les vacances, havia fet una llarga llista de tasques pendents i de plans que, a hores d’ara, han quedat reduïts a ben poca cosa. L’infinit ''després ja ho faré'' s’ha convertit en l’amo de les meves hores i ha dissolt el meu sentit del deure en una mena de nèctar amb efectes letàrgics. Em passa cada estiu. Sense excepció.
Aleshores arriba la pregunta de rigor: ''Suposo que durant les vacances apagues els fogons, oi?'' Doncs sí. Apago els del restaurant, perquè tanquem tot el mes d’agost. Però encenc els de casa i no paro de cuinar. De fet, és durant les vacances quan més cuino. Perquè cuinar és la meva manera de descansar. És el meu refugi, el meu llenguatge, la meva forma d'endreçar el cap, d’entretenir-me i, en definitiva, de gaudir. Aquesta va ser, precisament, la raó per la qual vaig obrir un restaurant. La cuina em feia tan feliç que vaig arribar a pensar que no hi podia haver un paradís millor que guanyar-me la vida fent allò que més m'agradava. I sospito que aquest és el mateix impuls que porta tantes persones a dedicar-se a la restauració, a l'ensenyament, a la música, a l'art o a qualsevol altre ofici: la il·lusió de convertir una passió en una manera de viure.
Quan el restaurant tanca per vacances, jo recupero la meva passió. Sense rellotge. Sense pressa. Sense objectius. Sense haver de demostrar res a ningú
Ara bé, hi ha raons poderoses que ho desaconsellen. La primera és que qualsevol afició, quan es converteix en feina, en una obligació, perd inevitablement una part del seu encant. Al capdavall, com deia la meva mare, ''feina és feina''. Tot allò que es transforma en rutina, que s'encotilla dins els límits de la rendibilitat i de les possibilitats reals, deixa de ser un espai de llibertat i difícilment continua sent excitant. Tant si treballes per compte d’altri com si aixeques un projecte propi, dedicar-te a la teva passió acaba tenint un preu molt més alt del que imaginaves. Si treballes per a una empresa, hauràs de subjugar els teus anhels, la teva creativitat i els teus projectes a la seva filosofia. I si decideixes crear el teu propi negoci, la paradoxa és encara més gran: acabaràs treballant molt menys per al teu somni que per a la supervivència del teu projecte. Seràs el lacai de la teva empresa. Ja no faràs allò que et ve de gust, sinó allò que cal fer perquè sigui viable. No cuinaràs el que t'inspira, sinó el que es ven. No crearàs el que t'emociona, sinó el que funciona. I això, en el millor dels casos. Perquè el més probable és que ni tan sols puguis acostar-te gaire als fogons.
En realitat, ni tan sols cuinaràs gaire. Gestionaràs equips, negociaràs amb proveïdors, resoldràs avaries, atendràs clients, faràs de comercial, de psicòleg, de decorador, de transportista, de creador de continguts, de gestor i, si encara et queda una estona, potser també faràs de cuiner. Cadascú farà la seva feina i tu n’hauràs de fer una mica de totes. Sense poder aprofundir en res, sempre de bòlit, sempre apagant focs. I sí, probablement això també et farà feliç, perquè haurà estat una decisió teva. Però hi ha una part que ningú no comparteix amb tu. L'angoixa, el neguit, les decisions difícils i les nits en blanc són exclusivament teves, no les podràs delegar a ningú.
Fa un temps vaig escoltar el propietari d’una gran cadena de restaurants explicar la seva història. És un cuiner extraordinari, però va confessar que la seva veritable passió no és la cuina, sinó les motos. El seu pare li va donar un consell que li va canviar la vida: ''Si et vols guanyar la vida, dedica't als restaurants''. Li va fer cas i ha excel·lit en la seva professió. Però aquell dia vaig entendre el quid de la qüestió. La seva autèntica ambició no era cuinar, sinó construir una empresa. Si hagués convertit les motos en la seva professió, probablement, o no s’hauria pogut guanyar la vida, o hauria deixat de gaudir-ne. Aquest és el gran tema.
I vaig entendre també que, potser, tots cometem el mateix error. Ens pensem que la felicitat consisteix a convertir la passió en feina, quan sovint el veritable privilegi és poder conservar una passió que no depengui mai d'una factura, d'un client ni d'un compte de resultats. Per això, quan el restaurant tanca per vacances, jo recupero la meva passió. Sense rellotge. Sense pressa. Sense objectius. Sense haver de demostrar res a ningú. Torno a fer allò que durant la resta de l’any gairebé no puc fer amb la mateixa llibertat. Cuinar.