Fa quinze dies que ha començat el curs escolar. Fins que no s'inicia hi ha marge pel desori, però ara ja som de ple a “l’hivern”, que és sinònim d’anar per feina, posar-nos la cotilla i ajustar el cilici de les obligacions. Setembre és el mes dels propòsits: aquest curs estudiaré amb prou temps per aprovar els exàmens, soparem junts amb els mòbils allunyats, cuinaré tàpers saludables, lluitaré contra l’addicció a la xocolata blanca, compraré només productes de proximitat i abandonaré la dieta alvocat-a-tota-hora.

Nou curs, nous reptes gastronòmics

És bonic que s’afronti el curs amb bones intencions, malgrat que en un parell de setmanes hàgim oblidat fins i tot on hem desat el document on havíem llistat els propòsits. Ens passa a tots, però si qui oblida els compromisos adquirits són els governs que gestionen els Estats, això ja és negligir. Si a la meva època, la fotografia de Leif Garrett i l’adhesiu de "Nuclears, no gràcies" presidien la carpeta, avui a totes les carteres dels ministres s’hi hauria de tatuar la frase "Sostenibilitat, first".

Aquest estiu hem suat tant la cansalada que allò que el canvi climàtic és una fal·làcia no s’ho empassen ni els pàrvuls. Estem en emergència climàtica i hem d’actuar en conseqüència. En els propòsits del nou curs hem d’afegir: exigir als governs que actuïn en clau de defensa i protecció del planeta, perquè és l'única casa que tenim. 

Enyoro la senyora Engràcia, enyoro veure-la cada matí escombrant la vorera i enyoro la neteja de la vorera quan ella, tan viva, encara tenia esma. La difunta Engràcia era una veïna del bloc on visc. Ningú no li ho havia demanat, no tenia cap obligació, ni rebia pas cap remuneració, però ella cada matí baixava del tercer sense ascensor i, amb la seva escombra, enretirava del nostre pas tots els papers, burilles i, de tant en tant, el 'regal' del gos del veí de dues porteries més enllà. Tots li ho agraíem, malgrat que no entenguéssim per què ho feia voluntàriament. Hi havia qui pensava que li faltava un bull, però amb el temps ens ha mostrat que, de tots, era la més sensata.

Exigir sense contribuir

Exigir sense contribuir és de necis. Els governs han de garantir el bon funcionament dels serveis a la població, però escombrar el nostre tros de carrer no és claudicar; és civisme i facilitar la convivència. Amb la metàfora pretenc transmetre que la sostenibilitat és responsabilitat de tots perquè ens hi va el planeta que, repeteixo, és l'única casa que tenim. Tenim molta responsabilitat, però potser cal recordar-nos que el que realment tenim és poder. Els consumidors som molt poderosos. Al cistell hi posem les pràctiques de les cadenes de distribució. Som nosaltres que decidim comprar en aquell establiment en què no hi trobem producte de proximitat; som nosaltres que decidim comprar en aquella cadena amb polítiques que extorsionen els productors; som nosaltres que triem la botiga amb estratègies pernicioses de màrqueting.

El propòsit d’aquest setembre és posar sostenibilitat al llistat i al cistell, que es resumeix en: proximitat, temporada i contenció -llençar aliments no és sostenible-. A la cuina, sostenibilitat és revisar l’eficiència energètica de tots els electrodomèstics que, a més, ens ajudarà a estalviar i reduir els residus (o, com a mínim, separar-los bé). I a tots aquells que esteu tips de la paraula sostenibilitat, a tots aquells que considereu que estem abusant de la paraula, a tots aquells que trobeu que és una paraula buida de contingut, suada i rebregada, dir-vos que és preferible trillar-la que no tenir-la ni al pap ni al diccionari. I ja va sent hora que confessi que, malgrat estampar-lo a totes les meves carpetes de vuitè d’EGB, Leif Garrett no m’agradava gens.