La primera vegada que vaig saber que un músic no només era un artista musical va ser dies abans de descobrir, també, que un pijama no tan sols era una peça de vestir per anar a dormir. Devia tenir sis anys i encara no sabia que els catalans som una tribu complexa, original i homògrafa. Amb els meus avis, cada any anàvem uns dies de vacances a Prullans, a un hotelet humil que aleshores es deia Hostal Muntanya i que ara, com que és més finet, es diu Cerdanya EcoResort. Aquell estiu, precisament, vaig comprendre que els noms de les coses són importants. Va ser allà, al restaurant on cada dia una mestressa amb un davantal tacat de llànties em preguntava si la sopa estava bona, on vaig tastar per primer cop un músic sense cap intenció canibalística i sense que ningú, ni els meus avis ni un jove Antoni Bassas que menjava a la taula del costat, sabessin explicar-me per què carai aquell poti-poti de fruits secs s'anomenava d'aquella manera.
Un servidor era petit, per això amb els anys he pensat que aquelles vacances a la Cerdanya, quan la Cerdanya encara feia més olor de caca de vaca que no pas de colònia de pijos, van ser el germen de la meva passió per les paraules. Dies després de descobrir les postres de músic, mons avis van portar-me a un àpat amb els Floriach, una parella d'amics amb una 'torre' a Bellver, que és com la meva àvia anomenava les cases d'estiueig. També deia sempre que ell, el senyor Floriach, al cel sia, era elegant i refinat, però tenia el problema que s'adormia a tot arreu. "Un cop es va fotre's a pesar figues en ple Barça-Madrid al Camp Nou", recordo que va dir mon avi, rient. Coneixent aquests precedents, és fàcil comprendre la meva sorpresa quan a les acaballes del dinar, de cop, el senyor Floriach va demanar un pijama al cambrer i jo vaig pensar que tenia son, que volia fer una becaina i que era tan refinat que volia vestir-se com pertoca, fins i tot per dormir recolzat sobre la taula.
Els meus avis no eren massa més joves que la generació d'Espriu, per tant havien viscut per salvar-nos els mots, en teoria. Tots aquells noms de plats estranys, però, més que "recordar-me el nom de cada cosa" el que estaven fent era "despistar-me amb el nom de cada cosa". Aquell dia, mentre el Sr.Floriach es cruspia un flam acompanyat de préssec en almívar, fruita, una bola de gelat i no sé què més, vaig descobrir dues coses: que el pijama era unes postres i que de gran volia estudiar una carrera que m'ajudés a investigar l'origen del nom de les coses. Amb el temps vaig aprendre que el pijama bevia etimològicament del Pêche Melba francès, que era també la referència conceptual de Paco Parellada quan se'l va inventar al 7 Portes per satisfer oficials de la Sisena Flota dels EE.UU. Malgrat la collonuda història que té al darrere, aquest postre fet de moltes postres mai no m'ha acabat d'enamorar, potser perquè el pijama, a diferència del músic, es construeix amb coses de pot i té més artifici que veritat. A part, és clar, que no ve acompanyat de cap porronet de vi dolç.
El meu idil·li particular amb les postres de músic no neix de la fascinació pel vi dolç, però. En el meu cas, aquell pletòric estiu, el simpàtic porró va ser sempre un gotet de Cacaolat perquè la meva àvia, que era molt esclava de la por al què diran, no veia amb bons ulls que el seu nét de sis anyets aixequés el colze en un restaurant tan a la vora de la residència d'estiu del president Núñez. Eren altres temps. Els restaurants es valoraven per com s'hi menjava i no per com és de guai dir a Instagram que hi has menjat, per exemple. A les cartes de postres encara no abundaven els cheesecake amb melmelada de gerds, els carpaccios de pinya o els brownies, sinó les cremes catalanes, els flams amb nata, les torradetes de Santa Teresa, el gelat copa Brasil, la mel i mató, els pastissets de cabell d'àngel o la sempre austera fruita del temps. En aquest estol de darreries per cloure l'àpat, demanar-se postres de músic em semblava un acte avorrit, auster i poc sexy quan era jovenet, però m'ha acabat semblant una cosa ideal, nostrada i comodíssima de gran, a part d'econòmica. No ens enganyem: són unes postres patrimonialment tan nostres que fins i tot ens enamoren pel seu preu, ja que els catalans no deixem de mirar per la pela ni quan triem les postres.
El primer músic que va fer un mos a uns fruits secs durant la pausa en algun concert no es devia imaginar que algun dia allò esdevindria un patrimoni culinari català, com tampoc s'ho devia pensar el primer capellà a qui van oferir pinyons, figues i ametlles marcones una tarda de diumenge a casa d'alguna família benestant del poble, en aquells temps en què la gent amb terres convidava el mossèn, el metge o el mestre a berenar. Ara ja gairebé ningú convida a berenar grana de capellà a casa, però filològicament sempre he pensat que el nom conegut de les postres, més que una metonímia, és una metàfora de la companyia a taula: la conversa d'una sobretaula és la millor música possible després d'un àpat. Si la Xibeca tenia un eslògan que deia "cervesa per compartir", les postres de músic n'haurien de tenir un que fos "postres per acompanyar una tertúlia", ja que permeten anar picant mentre parles i escoltes, menjant animadament sense gairebé estar pendent de si agafes una avellana, unes nous, una ametlla o un albercoc dessecat.
Només els tiquis-miquis amb les panses han d'anar amb compte i ser curosos en la tria, però pels que no patim l'animadversió a la fruita seca pansida, demanar unes postres de músic i posar el plateret enmig de la taula no només és emular la sobretaula mediterrània per antonomàsia, sinó que també és el més semblant a la versió adulta, casolana i legal de rular-se un porro mentre la conversa flueix. Millor porrons que porros, però, ja que sempre ve de gust beure moscatell, mistela o vi de missa entre avellana i avellana després d'un sopar i adonar-se que potser els temps canvien, però les postres de músic sobreviuen als seus il·lusos enterradors perquè continuen sent arrel, artesania i una forta connexió tel·lúrica amb la terra d'on venim, allà on floreixen els arbres fruiters i on es fa el vi. Segurament per això, quan en demano a un restaurant o en serveixo a casa, sopant amb amics, busco compartir la vida amb qui m'acompanya a taula, però també reviure els records amb els que ja no hi són, com els meus avis i aquells estius a Prullans. És la màgia de les postres de músic: que més que unes postres, són una manera de connectar amb aquella melodia interior que ens recorda, delicadament, allò que som.