Una vegada, fa anys, Raffaella Carrà va dir en una entrevista de ràdio que Itàlia era el país més important del món perquè era a Itàlia on havien nascut totes les coses que fan bonica la vida. El periodista va donar-li la raó, però també va recordar-li que a Itàlia també s'hi havia gestat el feixisme. "Sí, és clar. Però també vam tombar-lo cap per avall", va respondre ella. Artista icònica i militant obertament comunista, a la diva de Bolonya no li faltava raó: el 27 d'abril de 1945, dos dies després que els partisans recuperessin Itàlia dels últims reductes controlats per nazis, Benito Mussolini va ser capturat per la Resistència i l'endemà va ser afusellat a Milà, penjat públicament de bocaterrosa a la Piazza Loreto.
Amb aquella mort acabava el malson de més de dues dècades de feixisme a Itàlia, sí, però també la mala fama pública i oficialista d'un dels tresors més preuats de la gastronomia italiana: la pasta. Per això, encara avui, n'hi ha que a Itàlia consideren menjar macarrons, lasanya o tortel·linis com un acte quasi antifeixista.
Spaghetti contra la tirania
Dos anys abans que Mussolini acabés penjat com una secallona de Vic, el 25 de juliol de 1943 el rei Victor Manuel II, que li havia rigut les gràcies al Duce durant dues dècades, va destituir-lo i va designar el mariscal Badoglio com a nou cap del govern italià. Malgrat que això no signifiqués la fi de la guerra ni de les urpes nazis sobre mig país, que el fundador i líder del feixisme italià fos destronat del poder era un motiu d'alegria. En saber-se la notícia, immediatament dos germans d'un petit poble de l'Emilia-Romagna van preparar quilos i quilos de pasta i van sortir amb tot aquell menjar a la plaça major de Campegine. Aquell dia, un 25 de juliol de 1943, els germans Cervi van festejar la caiguda de Mussolini convidant els seus veïns del poble a un plat d'espaguetis.
Des d'aquell dia del qual demà passat es compliran vuitanta anys, cada 25 de juliol són diversos els pobles d'Itàlia que celebren el dia de la Pastasciutta Antifascista amb un àpat popular –i gratuït- idèntic al dels Cervi: pasta, burro e formaggi. La festa té el suport de l'Associació Nacional de Partisans Italians i esdevé, estiu rere estiu, una curiosa i gastronòmica manera de recordar la Resistència italiana durant la II Guerra Mundial i l'inici de la fi del totalitarisme. Una manera festiva i alegre de refermar, asseguts a taula, els valors de l'antifeixisme que aquell 25 de juliol de 1943 van començar a guanyar-li la partida al feixisme: la llibertat, la democràcia, la tolerància vers els altres i la camaraderia amb els veïns.
Mussolini no menjava macarrons
Els valors de l'antifeixisme són avui l'avantguarda dels grans valors universals, però n'hi ha que fa cent anys van voler ser tan i tan moderns que, quasi sense voler-ho, van acabar donant forma al feixisme. Una d'aquestes persones era Filippo Tommaso Marinetti, l'il·lustre precursor del futurisme. El seu Manifest Futurista, l'any 1909, va suposar una ruptura amb el passat i una aposta ferma pel futur. "Cal destruir els museus, les biblioteques i les acadèmies", deia. "Cal glorificar la guerra, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor del llibertador, les belles idees per les quals hom mor i el menyspreu de la dona", afegia. Evidentment, el manifest va ser una bomba en el panorama cultural europeu i van ser molts els que van abraçar-ne els conceptes, d'un avantguardisme radical. Un d'aquests joves que va sentir-se seduït per les idees de Marinetti era, no se podía saber, Mussolini.
Les figures de l'un i l'altre van trobar-se l'any 1919, quan el Partit Polític Futurista de Marinetti va passar a formar part dels Fasci italiani di combattimento, un grup paramilitar de combat format per soldats retirats, revolucionaris ardits, nihilistes descontents i exconvictes. El milloret de cada casa, vaja. Els fasci esdevindrien ràpidament el nucli central del Partit Nacional Feixista, creat l'any 1921 i protagonista de la marxa sobre Roma de 1922 amb la qual Mussolini va assolir el poder. A partir d'aleshores i durant gairebé vint anys, l'ideari feixista va governar Itàlia amb mà de ferro, al mateix temps que Mussolini esdevenia inspiració pel naixement d'altres feixismes europeus, com el nazisme a Alemanya o el falangisme a Espanya. Bona part d'aquest ideari, és clar, provenia d'aquelles idees futuristes de Marinetti.
Marinetti: al futur ideal no hi ha pasta
Com qualsevol ideologia, el feixisme pretenia marcar un dogma sobre tots els aspectes polítics, socials, econòmics i culturals, per tant, també en tot allò que feia referència a la gastronomia. Com havia de ser la gastronomia italiana, segons el feixisme? Una gastronomia sense pasta. Així ho afirmava el Manifesto della Cucina Futurista firmat per Marinetti l'any 1931 i abraçat obertament pels mussolinians. Com que el feixisme glorificava la guerra i aspirava que tots els italians tinguessin el cos d'un Action Man, el manifest clamava eliminar la pasta de la dieta: "Itàlia ha de ser un poble d'homes àgils, lleugers i heroics, preparats per una vida veloç", deia. Segons Marinetti, la pasta era de difícil digestió, deixava especialment tip i conduïa a una inactivitat impròpia de qui vol menjar-se el futur. A més, s'associava als napolitans, els seus grans inventors, i per tant era un aliment que despertava "la ironia, l'escepticisme irònic i el sentimentalisme" .
Segons els futuristes, l'abolició de la pasta alliberaria Itàlia del costós blat estranger i afavoriria l'economia de l'arròs, producte propi de la indústria italiana. Per aquest motiu, durant els anys trenta a Itàlia es feia difícil veure plats de pasta als restaurants i fins i tot Mussolini s'enorgullia de no menjar rigatoni de cap manera. Amb l'objectiu de transformar-ho tot, el feixisme va bregar per desprestigiar possiblement la riquesa gastronòmica més important i famosa d'Itàlia, però no se'n va sortir plenament. Amb la seva derrota, l'any 1945, els italians va recuperar la pasta com a plat nacional i el món va permetre's continuar gaudint dels spaghetti, els penne, els ravioli, la lasagna o els gnocchi que fan tan bonica la vida.
Desgraciadament, però, la fi del feixisme no va comportar la seva mateixa extinció. A Itàlia torna a manar amb un altre nom i una altra forma, i a Espanya no només va sobreviure fins al 1975, sinó que possiblement no ha desaparegut mai del tot i, a més, torna a ser possible que formi part del govern estatal. La manera més efectiva de frenar-lo, avui que hi ha eleccions generals, diuen que és anant a votar. Com que als catalans no ens salvarà ningú que no siguem els catalans, però, un servidor exercirà avui el seu dret a vot mentre que a la vegada faré també una altra cosa igual de representativa i poc pràctica: fent gala de l'absurd simbolisme nacional que tant ens defineix, dinaré macarrons gratinats com els que feia la meva àvia Enriqueta i que jo, adaptant-ne la recepta, he batejat com 'macarrons a la Bella ciao'. Sens dubte, el plat més antifeixista que conec.