El 14 de novembre de 1934 va caure en dimecres i a la pàgina 9 del New York Evening Journal hi havia una foto immensa de Salvador Dalí al costat de la seva dona, Gala, asseguts tots dos en un banc de fusta del Central Park. Al costat de la foto, el titular era tan explícit com surrealista: "De les costelles de xai a l'art". Era la primera vegada, per fi, que els bigotis més famosos parits mai a l'Empordà ocupaven un espai a la premsa americana, potser perquè dies enrere Dalí havia captivat al públic de Chicago durant la Fira Mundial d'Art celebrada a la ciutat.

Dali diari premsa TUIT

Retall de premsa del New York Eevening Journal amb la notícia de Salvador Dalí a Nova York. (New York Public Library)

La seva obra original i singular havia fet ombra a la dels cubistes i impressionistes, però als col·leccionistes i crítics hi havia un quadre que els havia cridat més l'atenció que La persistència de la memòria, amb aquells rellotges fosos com si algú els hagués cuinat al bany maria: al públic li havia cridat l'atenció Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla, per això el diari feia referència al xai en el titular.

Salvador dali portrait of gala with two lamb chops balanced on her shoulder 1933 (1)

Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla, de Salvador Dalí. (Fundació Gala Dalí)

L'animal sagrat, tant per a l'art com per a la gastronomia

No sabem què van sopar Dalí i Gala aquell vespre a Nova York, però no seria esbiaixat afirmar que, en cas d'haver existit, a Dalí li hauria vingut de gust menjar un paquito que acabés de confirmar la seva predilecció personal pel xai. Si a tots ens ve al cap un entrepà de vedella a la planxa quan diem pepito o un sàndvitx de pernil dolç i formatge quan diem bikini, potser algun dia relacionarem sense cap problema el nom de paquito amb el d'un entrepà de xai, marinat i cuinat de la manera que sigui, però de xai. Aquest és l'objectiu que va proposar-se fa gairebé quatre anys Interovic, l'agrupació estatal de professionals del sector oví i caprí: desfer el mite que la carn de xai és cara, difícil de cuinar i reservada per a dies excepcionals, i retornar-la al carrer. És a dir, als bars, tavernes i restaurants.

Paquito xai 2

L'espectacular 'paquito' del restaurant Mirch, obra del xef Ivan Surinder, amb kebab de xai, menta i curri. (@quadern_tactil)

El quadre amb les costelles de xai no va ser l'única obra que Dalí va pintar en relació amb aquest animal sagrat, ja que deu anys més tard, Projecte d'interpretació per a un estable-biblioteca tornava a donar protagonisme al xai, aquesta vegada per dibuixar-lo com una mena d'animal amb capacitats divines per connectar-nos telefònicament amb el més enllà i, al mateix temps, per emmagatzemar tot allò que val la pena de la vida, inclosos els pecats. Malgrat tenir la mateixa poca semblança que un Vega Sicilia i un Don Simón, els xais de Dalí guarden una relació indirecta amb el Políptic del xai místic de Van Eyck, el San Juanito de Murillo o l'Agnus Dei de Zurbarán, per posar tres exemples icònics, ja que al capdavall tots coincideixen a representar artísticament la figura bíblica de l'animal innocent, pur i sacrificat que és capaç de ser fidel al seu pastor, fins i tot quan aquest el condueix a la mort.

Projecte d interpretació per a un estable biblioteca Dalí

Projecte d'interpretació per a un estable-biblioteca, de Salvador Dalí (Fundació Gala Dalí)

El sabor de la nostàlgia

Precisament les connotacions mitològiques del xai l'han convertit en un animal tan sagrat que, històricament, per a diverses societats i cultures menjar-ne la carn és sinònim de festa. En l'actualitat, però, en aquesta societat nostra en la qual creiem més en els likes d'Instagram que en els salms de l'Antic Testament, els anyells ja no representen allò que representaven per a algun ciutadà del segle XIV. Malgrat que ja no és un animal tan sagrat com abans, però, segueix sent un aliment sagradíssim, ni que sigui de forma dessacralitzada: menjar carn de xai és tancar els ulls i tornar enrere, a instants que sempre tenen un retrogust de felicitat domèstica. Potser per això, per fer més fàcil i senzill aquest moment pletòric, des d'aquesta setmana el paquito ha arribat a Barcelona establint-se en dos-cents bars i restaurants de la ciutat que poden consultar-se aquí, prèvia presentació en societat dimecres a la Bodega Pasaje: sis paquitos de sis cuiners diferents, tots amb una recepta personal i d'autor, mesclant el xai amb el curri, l'albergínia o fins i tot el peix espasa.

Paquito xai 3

Un dels 'paquitos' més curiosos: el del restaurant Fishology, amb xai, salsa tandori de peix espasa i tòfona de mar. (@quadern_tactil)

Entrepans diferents, singulars i tremendament inesperats, però que condensen en l'interior del pa l'essència de la nostàlgia, ja sigui d'aquells diumenges del segle passat quan gaudíem escurant el cabrit arrebossat de l'àvia o d'aquelles barbacoes en les quals les costelles de xai han acompanyat, acompanyen i acompanyaran migdies de glòria al costat dels amics. Estarem d'acord, doncs, que entrar en una carnisseria i demanar carn de xai és sempre el preàmbul que en algun moment, ben aviat, potser al cap d'unes hores o dos dies més tard, viurem un instant d'aquells que ens sembla apropar a la felicitat, ni que sigui momentàniament. Ni que sigui a la manera de Dalí, que va dibuixar costelles de xai damunt la pell de Gala com un acte d'amour fou, a mig camí entre el canibalisme soft i la passió sincera que amaga el desig d'estimar fins a l'esquelet, com va escriure Joan Vinyoli.

Paquito xai 6

El paquito de crema àcida de gremolata del restaurant Contracorrent. (buscandoapaquito.com)

En el nostre cas, per sort, no cal posar-nos tan intensitos ni transcendents en la nostra relació amb el xai: és tan fàcil com anar a un bar i atrevir-se a menjar aquell entrepà que ningú demana. Potser ens miraran amb una cara estranya i potser ningú sabrà de què parlem si demanem un paquito, d'acord, però no passa res. Tot és començar. De fet, també a Dalí el miraven de forma estranya i el tractaven de flipat quan va arribar als Estats Units per primera vegada amb un quadre protagonitzat per un xai tractat com mai abans ningú no l'havia dibuixat, però avui, en canvi, el tenim tan present que fins i tot pensem en ell a l'hora de descriure un nou entrepà, ja que d'això va la transgressió, suposo: d'adonar-se que, a vegades, no hi ha res més innovador que donar-li el tomb a allò que fa milers d'anys que tenim al nostre davant i entendre que l'avantguarda, tant en l'art com en la gastronomia popular, no es basa a inventar res nou, sinó a reinventar allò de sempre.

Imatge principal: Entrepà del Paquito / Foto: @quadern_tactil