El riu Segre és un riu aurífer, és a dir, un riu carregat d’or. Tot i que els documents més antics de la seva extracció daten de l’època romana, es creu que els ibers Ceretans (de la Cerdanya) i Ilergets (de la Plana de Lleida i el Prepirineu) ja explotaven les lleres d’aquest riu. El Segre neix a la vila francesa de Llo, a la Cerdanya Francesa, i al llarg del seu curs arrossega petites partícules d’or producte de l’erosió de les muntanyes dels Pirineus. Al poble de Balaguer, just després que el Segre engoleixi la Noguera Pallaresa, es troba el Centre d’Interpretació de l’Or del Segre. En aquest espai insòlit, on s’explica el rol històric d’aquest preuat metall a les Terres de Ponent (per exemple, que els sarraïns pagaven amb or del Segre als seus soldats) s’imparteixen tallers, activitats escolars i de caps de setmana per a aprendre a trobar or al riu. Això no obstant, l’or del Segre va de capa caiguda. La construcció de les preses i els pantans ha interromput l’afluència de sediments. I de retruc, al Delta del riu Ebre, del qual el Segre n’és un afluent, avui l’or val tant com el llim o qualsevol altre mineral, en la mesura que uns i altres bocins dels Pirineus apuntalen el Delta sobre el mar i preserven el seu paisatge humà. Tanmateix, entre les aigües fangoses de la desembocadura de l’Ebre alguna cosa daurada centelleja. Per desgràcia, no és or ni cap altre metall o mineral que ajudi a la cimentació d’aquest cos de terra en retrocés. Per fortuna, és un dels peixos més sans i deliciosos del món: l’orada.

Orades acabades de pescar

Orades acabades de pescar / Foto: Joan Carbó

Algunes dades sobre l’orada

L'orada és un peix comú a la Mediterrània, distribuït també per les costes de l'Atlàntic Oriental des del golf de Guinea fins al sud de les Illes Britàniques. Fent snorkeling o bussejant pel nostre litoral, el pas d'una orada sempre atrau l'atenció. En primer lloc, pel llambreig de la banda daurada entre els ulls, que sembla una palleta d’or esmaltada. A continuació, pel seu nedar sinuós i potent, que la fa tant escorredissa com preuada pels pescadors -o caçadors- submarins. I, finalment, per la composició dels seus ulls observadors amb els llavis grossos i molsuts, que li confereix l'aura d'un rostre humà. L'orada és una espècie carnívora; s'alimenta de peixos i mol·luscs com petxines, musclos i cefalòpodes que desenterra amb la cua i tritura amb les seves mandíbules abarrotades de dents (fins i tot té el paladar empedrat de molars arrodonits). Tot i que l'espècie és gregària i en les migracions reproductives forma grups de milers d'individus, les orades solen viure en solitari o ocasionalment en petits bancs. És un peix hermafrodita: neix sense sexe, a partir del segon any desenvolupa testicles funcionals, i després de la primera estació reproductora la majoria dels individus es comporten com a femelles (només un 20% romanen com a mascles). En principi, l'orada es considera un peix blanc com el lluç, el rap o el bacallà. Però abans que la calor de l'estiu degradi tot el seu greix, l'orada seria també un peix semi blau. A diferència de l'orada de granja, de sabor esmorteït i carn polposa, l'orada salvatge té el perfum destil·lat de totes les bèsties salvatges que al larg de la vida ha engolit. I quan l'orada es pesca amb palangre -una de les arts de pesca més sostenibles i selectives que existeix- el sabor d'aquest peix assoleix la dimensió insòlita que només coneixen els seus depredadors naturals, com els tallahams, les cervioles o els dofins.

orada

L’Ivan Samper posa amb una gran orada / Foto: Joan Carbó

“Els dos palangres sumen un total de 10 quilòmetres de longitud i quasi 2.000 hams”

La pesca amb palangre

Port de Sant Carles de La Ràpita. Són les 6 del matí quan pujo a bord del Sempre Paco Morrut, l'embarcació de l'Ivan Samper que antigament es deia Saron. Diuen que canviar-li el nom a un vaixell porta mala sort, per la qual cosa imagino que l'Ivan no és supersticiós. En Paco Morrut era el sobrenom del seu pare, un pescador tant conegut com estimat a La Ràpita a qui l’Ivan deu els seus coneixements del mar (per no dependre de la sort, justament). A coberta hi ha també el pescador Salvador Moreso, que revisa atentament tot el material. Salpem sols i posem rumb cap a la plataforma Castor, la macro estructura abandonada que després dels interessos haurà costat 4730 milions d'euros a tots els contribuents de l’estat (uns 100 euros per barba). La pesca amb palangre és un art antic amb una lògica senzilla: tracta de fondejar una llarguíssima línia principal de la qual sobresurten uns fils amb hams escats als extrems. Tanmateix, a la pràctica es torna una pesca realment complexa i laboriosa. A mesura que l'embarcació avança per una mar entre quieta i remoguda, els dos pescadors -patró i mariner- han d'anar escant un a un i sense afluixar cadascun dels centenars d’hams amb cranc, sardina, pota de pop o l'esquer que toqui, clavant hàbilment l’ham a la carn per tal que aquesta quedi ben subjectada. De tant en tant, els hams escats s’han de combinar amb pesos i boies; d’aquesta manera la línia principal resta enfonsada però localitzable, i en cas que es trenqui el patró pot reprendre-la per l’altre extrem.

Embarcació sempre paco morrut - joan carbó

Embarcació Sempre Paco Morrut / Foto: Joan Carbó

“Mentre els italians continuïn comprant la majoria del nostre millor peix, la pesca amb palangre té el futur assegurat”

En qüestió de poques hores, l’Ivan i el Salvador han calat dos palangres que sumen 10 quilòmetres de longitud i quasi 2.000 hams escats amb cuca o cogombre de mar; un esquer nadiu del Delta que l’Ivan havia pescat el dia abans i preparat minuciosament durant la nit. Un cop calat l’últim ham, el primer ja fa dues hores que és a l’aigua. Aleshores, quasi sense temps per a l’entrepà, el Sempre Paco Morrut es col·loca novament a la coordenada inicial i comença, un per un, la recollida dels hams; aquesta vegada ajudats per una màquina. Aviat apareixen els primers peixos i el Salvador els desenganxa curosament dels hams. Si el peix és massa petit, el pescador el tornarà a l’aigua. Però els hams escollits ja són prou grans per evitar que qualsevol juvenil es vegi atret per la carnassa. Gràcies a aquest doble filtre es considera que el palangre té bones propietats selectives. I, a diferència de la pesca amb arrossegament, que a part d’embotir el peix i depreciar les seves qualitats gastronòmiques, arrossega sense pietat tot allò que es troba al seu pas, la pesca amb palangre té el futur assegurat. Almenys, mentre els italians continuïn comprant la majoria del nostre millor peix (sembla que a Catalunya hem perdut la cultura de cuinar i menjar peix, però a Itàlia la mantenen intacta).

“Aquest déntol és pel Xerta, el restaurant d’uns parents meus. Sort en tenim que alguns establiments segueixin apostant pel peix salvatge”

Déntol

Déntol / Foto: Joan Carbó

Quan li pregunto a l’Ivan si voldria que els seus fills es dediquessin a la mar, ell fa que no amb el cap i em diu que el peix està desapareixent. ‘Si jo encara aguanto és gràcies al fet que el preu va cap amunt’. Mentre van sortint les orades, l’Ivan arrufa les celles i amaga amb una subtil ganyota el seu amor per la pesca. Però quan apareix el peix de sort, que és aquell de grans dimensions que no estava previst pescar, l’exaltació és d’una puresa extrema; la pròpia dels pescadors aficionats com jo. És obvi que aquestes captures arrodoniran el seu jornal, però sap que no pot dependre d’aquests rars exemplars per subsistir. És un déntol. El puja lentament amb les mans alhora que s’impregna de tota la seva energia. Un cop a bord, em diu: ‘aquest exemplar és pel Xerta, el restaurant d’uns parents meus. Sort en tenim que alguns establiments segueixin apostant pel peix salvatge’. I quina sort penso jo, que a l’etiqueta obligatòria de la llotja, que informa el consumidor sobre el lloc, la data de captura i el port de desembarcament del peix, hi aparegui també el nom de l’embarcació. Si a tocar de les orades salvatges de la teva peixateria hi llegeixes Sempre Paco Morrut, no ho dubtis; aquestes tres paraules són un sentit homenatge d’un fill al seu pare, d’un aprenent al seu mestre de pesca, i d’un amant del peix al futur sostenible de tots els mars i oceans.

Hams del palangre

Hams del palangre / Foto: Joan Carbó

 

Imatge principal: L'aigua del delta amb reflexos d'or / Foto: Ross Sokolovski