Toca parlar de llibres, és clar. I avui no em refereixo a receptaris o assaigs de gastronomia, sinó a novel·les on el menjar és un personatge més. Novel·les on el menjar pren un relleu que va més enllà del farciment o la descripció, i es torna material imprescindible per entendre el decurs narratiu.

El menjar és testimoni d’una època i ens situa. Quan el pastor de Solitud menja arròs de bacallà, ens indica un estil de vida, perquè resulta que l’arròs i el bacallà aguanten temps i no pesen, de manera que són fàcilment transportables. Ideal per a la seva feina. ¿Que l’escriptor et vol transportar a l’humil domicili d’una família de classe obrera? La imatge és una taula petita protegida amb un hule desgastat i amb plats sopers de Duralex amb sopa fumejant de fideus i cigrons. Volem una escena entranyable? Fes que la cuina exhali una flaire intensa de pa acabat d’enfornar que omple d’aromes la masia. I posats a fer el servir menjar com a marca del context, que no se’ns acudeixi descriure uns romans menjant patates o untant el pa amb tomàquet. No pas per res, sinó perquè ni tomates ni patates no eren al seu abast! Potser un garum, això sí. O l’hidromel, beguda dels déus. 

El menjar és testimoni d’una època i ens situa

Anem ara al segle XV, va. Tothom sap recitar la primera frase d’El Quixot: “En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme...”. Però pocs recorden que segueix tot un menú setmanal, com si es tractés d’un batch cooking de l’època: “Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lentejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda”.

Per cert: el menjar ens ofereix, sobretot, sensació de versemblança, de realitat. Don Quixot indulta Tirant lo Blanc quan fa la crema dels llibres de cavalleries precisament perquè, al llibre de Joanot Martorell, hi mengen: “Por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen". Són persones normals i no personatges de gestes i novel·les, tan normals que centren l’interès –com gran part de la humanitat– en els plaers fonamentals: la cuina i el sexe. I, si no, que ho digui Carmesina quan pensa en els afrodisíacs per “animar” el Tirant. 

No podia no parlar de la famosa magdalena de Proust. La trobem gairebé a l’inici del primer volum. Aquell dia, el narrador se sent aclaparat tant per la tristesa com per la malenconia. El sacseja un fet tan banal com tastar un bocí d’aquelles “petites madeleines” amb forma de curculla. S’estremeix, alguna cosa extraordinària passa al seu interior. Un plaer deliciós l’envaeix, s’oblida de les cabòries i els desenganys del món i de l’amor. En aquell moment descobreix que la idea de felicitat consisteix en aquest “anar-se’n”, en aquest “transportar-se”. AL final de fragment escriu: “Em vaig deixar de sentir mediocre i mortal”. No és pas poc per a una magdalena. 

Els personatges de Tirant lo Blanc són persones normals que centren l’interès –com gran part de la humanitat– en els plaers fonamentals: la cuina i el sexe. I, si no, que ho digui Carmesina quan pensa en afrodisíacs per animar Tirant. 

Canviem radicalment de registre i anem a Enid Blyton, l’escriptora anglesa de literatura juvenil. Molts han esdevingut lectors de primera gràcies a Els cinc, Els set secrets, Les Torres de Malory o Les Bessones O’Sullivan de Santa Clara. Recordo amb nitidesa els banquets pantagruèlics que aquells marrecs endrapaven. Mentre jo berenava galetes amb xocolata, aquells nanos menjaven coses tan enigmàtiques com la cervesa de gingebre, els pastissos de carn, el ruibarbre o els emparedats. I jo cada vegada els estimava més. El que és important és que l’escriptora empra els personatges per “educar” en l’amor i el respecte als aliments: es parla i es gaudeix del menjar. I la millor manera d’acabar una història d’èxit és menjant junts, com també fan a Astèrix, per cert. 

Aquest article seria coix si no parléssim del Carvalho. El detectiu és eclèctic en el gust. Cuina i menja plats de tot el món. Però el més important és que no només ens explica com es fan i quin gust tenen, sinó que, de manera encoberta, crea criteri, amb l’objectiu que deixem de ser uns llecs en la matèria, perquè la cuina és cultura, és saviesa i és posicionament polític. Aquest fragment de Manuel Vázquez Montalban ho resumeix tot: “La cuina és una metàfora exemplar de la hipocresia de la cultura, perquè es basa en un assassinat previ, sigui d’una carxofa o d’un senglar. Si el comensal mort de gana arrabassés la vida d’un animal o d’una planta i mengés els cadàvers crus, seria assenyalat amb el dit com un monstre capaç de bestialitats estremidores. Però si trosseja el cadàver, el marina, l’assaona, l’estofa i se’l menja, el seu crim es transforma en cultura i mereix memòria”.