Per a tots aquells que feu sovint el trajecte Barcelona-Andorra, o per als qui viviu a l’Alt Urgell o la Cerdanya, esteu d’enhorabona. A partir d’ara, Martinet té una nova parada gastronòmica a peu de carretera on recuperar forces. Fa uns mesos que hi ha obert el restaurant Arrels del Foc, just davant dels Embotits Turet, la coneguda botiga familiar de segona generació on sempre us rebrà la Sílvia, amb aquella simpatia que la caracteritza, per oferir-vos alguns dels millors pernils i embotits de la comarca, però això és un altre tema.
Així, avui aprofitem que és divendres i que estem enamorats —tal com diu la cançó dels The Cure "Friday I'm in Love"— per acostar-nos a Martinet i estrenar el nou local, no sense abans fer unes cerveses i uns seitons amb olives a La Tasca del carrer dels Canonges de la Seu com a pròleg d’un divendres per emmarcar.
L'espai amb murs de pedra vista i els arcs de maó massís recorda a l'essència de les antigues masies del Pirineu. El terra i els mobles de fusta, al seu torn, aporten elegància i calidesa a un espai potenciat per la llum de sostre d'estil industrial amb una taula vestida amb estovalles verd i estalvis de ràfia natural.
El primer que demanem és el vi, no ens n'oblidéssim pas. Optem per unes ampolles d’Alvarinyo per aquí i unes altres d’Atamisque Serbal Malbec (elaborat a la vall d’Uco, a Mendoza, Argentina) per allà, en honor del Bruno, la Valeria i el Rodrigo, que són argentins de soca-rel.
Martinet entra amb força al mapa gastronòmic de la Cerdanya amb una nova proposta a peu de carretera
La pregunta, com us imagineu, és obligada: què fan tres argentins perduts en un poble de 600 habitants de la Cerdanya? Doncs molt senzill, el Bruno i el Rodrigo van aterrar a casa nostra fa ben bé deu anys, i la Valeria ho va fer més endavant a la recerca de treball i un canvi de vida. Després de passar per diferents cuines, es van decidir a obrir negoci a la Cerdanya per la proximitat amb Andorra, on també han treballat i tenen bons amics. Dit i fet, aquest novembre farà un any que han obert el nou restaurant, amb el Bruno ocupant-se de la cuina, el Rodrigo domant les brases i la Valeria atenent els clients a la sala perquè se sentin com a casa.
Després dels brindis obligatoris, comencem amb una amanida Cèsar i unes empanades argentines, no sigui dit: l’una de carn tallada a ganivet amb ceba i pebrot i l’altra Caprese, amb tomàquet, mozzarella i alfàbrega. El Bruno m’explica que té molt clar que volen oferir la seva cuina d’arrels argentines sense perjudicis, però sense renunciar a les receptes tradicionals de la cuina catalana, com l’escalivada de verdures, que en el seu cas elaboren amb pebrot, albergínia, alls tendres, espàrrecs, ou ferrat i patates casolanes; les albergínies amb formatge Neu del Cadí, fet a la planxa sobre albergínia amb nous, figues i mel de les nostres muntanyes, o la galta de vedella, cuinada a baixa temperatura i disposada sobre un puré de patates.
Però no ens enganyem, a l’Arrels de Martinet, com a bons argentins, són especialistes en carn a la brasa, part de la qual, tal com em comenta el Bruno, la porten directament de l’Argentina; l’altra és dels Pirineus, és clar.
La qualitat de la carn i el domini de les brases deixen clar que aquí el foc és molt més que una tècnica de cocció
Val a dir que la qualitat de la carn és insuperable, i crida l’atenció com les peces del tall que es pela d’Angus, l’entranya i el txuleton arriben a taula juntes i al punt just de cocció, una cosa gens fàcil d’aconseguir quan parlem de tres talls diferents, que requereixen temps i potències de cocció també diferents. És evident que aquesta gent té la mà trencada amb la carn i el foc.
Per exemple, el tall que es pela vol unes brases d’intensitat mitjana i uns 15 minuts per cada banda, però l’entranya requereix una brasa molt potent i calenta i menys temps de cocció: amb uns cinc minuts per banda en tenim prou. En canvi, per fer el txuletón necessitem unes brases uniformes sense flama viva, i el temps ideal de cocció és d’un minut per centímetre de carn aproximadament.
Tanquem l’àpat amb un deliciós pastís de formatge amb melmelada de figues i un brownie amb gelat de vainilla amb nous, tots dos fets a casa. Dues postres apetitoses i ben resoltes que posen el punt final a un àpat en què la brasa, la bona carn i els sabors de muntanya han estat els grans protagonistes.