Se sap que et dediques a l’hostaleria per la pinta que fas el dia 7 de gener. És una barreja entre zombi i púgil derrotat per KO amb tots els senyals d’haver estat un combat llarg i feridor. Tot comença amb els àpats d’empresa. Es concentren en els dijous i els divendres de les dues setmanes anteriors al dia de Nadal. L’èxit del restaurador és ocupar totes les cadires, rebentar les parets del restaurant, ficar tants cossos per metre quadrat al menjador que l’única via per arribar a la cuina, o de sortida del restaurant, sigui anar saltant de cap en cap, com quan jugaves a la xarranca.
Un calendari d'advent monstruós per als restauradors
Els sopars d’empresa tenen uns rituals propis, que només succeeixen un cop l’any i, per tant, sempre agafa el personal de l’empresa amb les defenses baixes i poc entrenat. El sopar d’empresa és aquella reunió d’individus en les quals el cap ha de fer veure que no recorda l'esbroncada que aquella tarda ha fotut a l’empleat i l’empleat ha de dissimular l’animadversió al seu superior. El lubricant que fa que tot llisqui és l’alcohol, amb el final ben previsible.
La següent casella són els àpats de família. És el gran dia, el dia de la il·lusió de retrobar el sabor de l’escudella amb els galets que de tan grans no caben dins la boca, de les prunes i del pollastre amb un deix de sabor de conyac, de la morbidesa dolça del torró de gemma cremada, de fer saltar el botó dels pantalons amb l'última copa de cava. Tantes il·lusions a l’esquena dels restauradors generen uns monstres nocturns amb nom propi: el monstre “no has recordat encarregar el pollastre” o el monstre “ja ho saps que has venut una taula més? On ficaràs la família Dalmau, desgraciat?”.
El sopar d’empresa és aquella reunió d’individus en les quals el cap ha de fer veure que no recorda l'esbroncada que aquella tarda ha fotut a l’empleat i l’empleat ha de dissimular l’animadversió al seu superior
Aquests monstres, que en són molts i diversos, et venen a veure cada nit des de principis de desembre, aconseguint que les ulleres sota els ulls siguin cada vegada més profundes i llòbregues. El final d’any ha de ser cada vegada més apoteòsic. Per al restaurador, el verb és gastar: gastar els quatre cartutxos que ens queden d’imaginació i, sobretot, gastar-nos una fortuna en lluentons, globus, discjòqueis i ostres (literals, de les que es mengen). Que no falti de res! Que el menú faci patxoca, que es vegi que hi hem deixat un dineral.
Resar al sant dels Impossibles
Durant el sopar de marisc, foie, filet i semifreds ha acabat, encara et falta aguantar els ensurts dels espanta-sogres, ensordir amb les trompetes de cartó i entrebancar-te amb les serpentines que maqueten el terra. Arribes a casa, exhausta, i quan et treus, per fi, les sabates i els pantalons, el terra de l’habitació queda tenyit de flocs de coloraines... Mentre el reculls, confeti a confeti, vas calculant les hores que resten perquè soni el despertador, que has d’anar a fregar el terra enganxifós del restaurant.
El dia 1 és sant Manuel, però per als restauradors és el dia de resar al sant dels Impossibles perquè tot el personal es llevi a l’hora per venir a treballar, sabent que hauràs de cobrir més d’una baixa. De ring en ring arribes al dia 5 de gener i en el moment que t’asseus al final de la tarda, només per reposar uns minuts i recuperar un parell de ratlletes de bateria corporal. De cua d’ull, veus les sabates menudes dels fills ben col·locades al costat de les copes de cava, els bols amb aigua i els plats amb galetes per a quan els reis i els camells vinguin aquesta nit a deixar els regals. I com si la molla del sofà s’hagués descollat de cop, surts disparat del sofà perquè encara no has comprat ni el paper d’embolicar.