L'hora de l'aperitiu, especialment si és en cap de setmana, acostuma a ser un dels pocs instants que el nostre accelerat món encara reserva a la contemplació, la calma i l'oci creador. Una terrassa amb sol, la prèvia d'una costellada amb els amics o el preàmbul d'un d'aquells àpats familiars que emplenen la nevera d'ampolles de cava. Qualsevol escenari s'ho val, ja que la vida és una idea magnífica, durant un aperitiu. Aparentment, res pot espatllar aquella fracció de temps en la qual tot és tan perfecte que sembla guionitzat pel director d'un anunci d'Estrella Damm, però desgraciadament hi ha una sèrie de gent al món, patidors de mena i perepunyetes de rècord mundial, que no sempre podem gaudir plenament de l'aperitiu per una raó molt senzilla: vivim amb la por de demanar unes escopinyes i veure que ens les serveixen tal com raja, tristament preparades amb el seu líquid de cobertura i sense salsa.
Escopinyes: quan el secret està a la salsa
Comencem parlant clar: aquest no és un article per a simples consumidors d'escopinyes, sinó per a gurmets de la matèria. És a dir, per aquells que, com un servidor, sentim que la felicitat és un globus d'aire que es rebenta sol quan ens topem amb un platet on les escopinyes suren en una piscina de líquid blanquinós, dens i que té les mateixes propietats organolèptiques que l'aigua de fregar. Juntament amb el vermut amb sifó o el Bitter Kas, un dels grans tresors de l'aperitiu són les escopinyes, però una cosa és obrir una llauna i abocar-ne el contingut dins un bol, exercici que reclama uns quinze segons de feina, i una altra molt diferent és obrir una llauna i preparar la salsa per amanir el platet, cosa que reclama segurament un minut més de labor però multiplica per deu el plaer d'assaborir aquests petits mol·luscs.
Evidentment, hi ha marques comercials en què les escopinyes surten millor que les d'altres marques, tot i que més o menys la majoria de les llaunes tenen dues coses en comú: costen un ull de la cara al supermercat i amb totes, tard o d'hora, acabes trobant algun dia que el producte té 'sorreta'. Com passa amb la pasta, l'arròs o el cinema d'Albert Serra, doncs, en les escopinyes és més important el com que no pas el què, ja que el vuitanta per cent de l'èxit resideix en la forma d'acompanyar l'element protagonista del plat. Per aquest motiu a mi només m'agraden les escopinyes preparades a la manera del meu pare. Ara bé, per culpa d'això vaig patir durant anys infelicitat crònica als aperitius fora de casa, ja que anéssim al restaurant que anéssim o féssim el vermut a casa dels familiars que fossin, mai hi havia els berberetxos que es preparaven a casa meva els diumenges i la tristor s'apoderava de mi, igual com ho fa d'un filòleg cada vegada que llegeix un castellanisme.
Ja de més gran, cansat de ser el perepunyetes de torn que mai no menjava escopinyes fora de casa i feia la murga fins i tot quan anàvem de càmping amb els col·legues i algú treia la salsa Espinaler abans de dinar, vaig demanar un dia al meu pare que m'ensenyés la recepta màgica de les seves escopinyes. Bolígraf en mà, jo estava preparat amb la meva llibreta esperant que m'indiqués la poció màgica que em permetria fer proselitisme de l'aperitiu i convertir el món en un lloc millor, ja que un planeta on tothom serveixi bé les escopinyes és un planeta on val encara més la pena viure, però per sorpresa meva ell es va limitar a obrir l'armariet del rebost i treure una ampolla de color fosc que literalment veia allà des que tinc ús de raó. Era la salsa de romesco Feliubadaló, menuda, humil i amb un packaging que tenia ressons de quan el màrqueting no era una ciència de gurús que conjunten vambes Nike amb americana.
El mannà de l'Ametlla del Vallès
Aquella ampolla formava part del mobiliari íntim de casa meva, igual com el Déu vós guard amb la verge de Montserrat a la porta o la placa de l'Aquí hi viu un del Barça que mon avi va penjar a l'entrada del jardí, segurament per això des d'aquell dia va passar a ser per a mi un element sagrat més, ja que contenia el secret més ben guardat de les escopinyes més bones que un pot menjar. Juntament amb les cròniques d'Eugeni Xammar i les cançons de Miqui Puig, la salsa de romesco Feliubadaló, creada per don Josep Feliubadaló l'any 1942, és la tercera cosa més important que ha sortit mai de L'Ametlla del Vallès, com bé demostra que guanyés la Medalla d'Or de la “Selection Mondiale de la Conserve” l'any 1967. La diferència d'aquesta salsa amb les altres salses d'aperitiu és que, lògicament, la salsa de romesco porta tomàquet. Si el romesco etimològicament deriva de 'remescolar', té tot el sentit del món mesclar les escopinyes amb aquesta salsa, ja que assoleixen un punt picant, intens i gens avinagrat, cosa magnífica pels poc amants del vinagre.
"El truc és llençar gairebé tota l'aigüeta de les escopinyes i guardar-me només un 10% de la que hi ha a la llauna", va dir-me mon pare aquell dia. Jo, atent, escoltava com l'alumne a qui el gran mestre està ensenyant un coneixement universal. Després vaig veure que calia senzillament buidar les escopinyes amb aquesta mica de suc dins un platet fondo, afegir-hi quatre o cinc gotes de la salsa de romesco, que és densa com la poesia de Carles Riba, i mesclar-ho amb una mica de pebre, un polsim de comí i un rajolí d'oli d'oliva. Aquesta era la recepta. La recordo bé, tot i que des d'aquell dia han passat molts anys i, per tant, moltes coses. Per sort, ja fa temps que vaig poder-me emancipar de casa, anar-me'n a viure sol, aprendre a fer la compra al supermercat i adonar-me que, per desgràcia, trobar la salsa de romesco Feliubadaló a qualsevol lloc no és una tasca fàcil. Per sort, a la botiga de queviures del meu poble la vénen des de temps immemorials, i també al Bonpreu del carrer Provença on ara omplo el carro setmanal, però per desgràcia continua sent escassa als bars i restaurants on a vegades faig el vermut.
Per sort, amb el temps he convençut als meus amics que 'la recepta del meu pare' és la millor per gaudir de les escopinyes, però per desgràcia el meu pare ja no pot fanfarronejar del descobriment perquè va morir fa dos anys. Demà passat, precisament, hauria complert setanta-un anys i segurament, abans del dinar d'aniversari, hauria preparat les escopinyes a la seva manera, que evidentment també és la meva. Per desgràcia, l'únic que puc fer per agrair-li la recepta és escriure articles com aquest. Per sort, però, mentre existeixi aquesta salsa jo continuaré fent el vermut amb ell cada vegada que preparo l'aperitiu amb el nostre secret, ja que unes escopinyes que et connecten amb algú que ja no hi és, sens dubte, són les millors del món.