Aquesta història parla de plats tradicionals, licors autòctons i un restaurant màgic lluny de Catalunya, però a la gastronomia hi arribarem d’aquí a uns paràgrafs, ja que tot comença a l'aeroport del Prat un divendres al migdia. O més ben dit, comença a la Gran Via de Barcelona una estona abans, just quan un accident inesperat provoca una retenció de mil dimonis que atrapa una parella amb dos bitllets per volar a Mallorca seixanta minuts després. El temps passa i la caravana persisteix, igual que el rellotge, que no s'atura. Quan per fi arriben a la terminal 2, la lluita contra rellotge és com una cursa d'obstacles. Després d'aparcar el cotxe, es planten davant la porta U27 pocs minuts després de l'hora prevista del “cierre de puertas” i, en efecte, se la troben tancada. Dues treballadores de l'aerolínia els diuen que l'embarcament ha acabat fa tres minuts mentre, rere el vidre, uns operaris de pista de la mida de les formigues encara estan entrant les maletes a bodega de l'avió. Impotents i frustrats, els dos protagonistes de la nostra aventura es veuen obligats a quedar-se a terra, si més no fins que trobin un altre vol. Si més no, fins que el destí jugui les seves cartes. Perquè les jugarà.
Quan les coses es torcen i tots els plans se'n van a prendre pel sac, cal confiar “en la rima que contenen les desgràcies” per transformar-les en coses especials, com va dir Paul Verlaine. Tenir fe en la poesia simbolista està bé, però tenir-la en la màgia innata de Mallorca encara està millor. Després de cinc hores avorridíssimes en una terminal d'aeroport i després de comprar dos bitllets amb el mòbil al preu del que costa viatjar a l'altra punta del món, els nostres particulars Abelard i Eloïsa s'enlairen a les vuit del vespre amb l'esgotament al cos de qui ha fet una mudança. I encara queda molt: aniran fins a Inca, amb taxi, per recollir el cotxe que una amiga de la uni els hi presta. Arribaran a l'hotel, a Artà, a unes hores en les quals ja no hi ha ningú a la recepció. I sobretot, provaran de trobar algun lloc on sopar, ja que el local de Capdepera on tenien taula a les 20.30h els ha dit que no pot modificar-los la reserva perquè a quarts d'onze ja no serveixen àpats. Quan aterren a Son Sant Joan, doncs, l'aventura continua. Recullen el cotxe a Inca, enfilen cap a Artà passant per Can Picafort i a les deu tocades, per fi, arriben a l'hotel, que és una d’aquelles cases senyorials reformadíssimes però on tot té certa aroma d’ancien régime mallorquí, de Bearn o la sala de nines de Villalonga. Ella titubeja amb l'opció de dutxar-se, però ell no ho veu clar. Té gana. Té set. I té, sobretot, ganes de saber si Mallorca farà de Mallorca.
Convindràs que trobar restaurant és sempre una feina feixuga, però buscar-lo quan saps que és massa tard i que els pocs turistes alemanys que hi deu haver al poble ja fa tres hores que han sopat és una experiència gairebé angoixant. Afamats, arriben a la plaça del Conqueridor amb el desig de creuar-se amb Abdón Prats pel carrer i el dubte de si entrar al primer lloc que trobin obert i amb taula lliure, ja que potser no són hores de posar-se perepunyetes i mirar les cartes amb aquell posat seriós de qui sembla que, en comptes de llegir un menú, estigui llegint una tesi doctoral de Física nuclear. De sobte, al capdamunt de la plaça i davant la biblioteca municipal, sona una música afrancesada més digna d'una escena d'Amélie que no pas d'un poble de Mallorca perdut de la mà de Déu i veuen un rètol que ho canviarà tot: Café Parisien, escrit amb lletres blanques sobre un fons blau. Allà, diu ella mentre l'assenyala. S'hi apropen i llegeixen la carta escrita a mà en una pissarra amb una cal·ligrafia preciosa, a mig camí entre la d'un escolar dels temps de la II República i la d'un club nocturn de jazz on una nit anuncien que hi toca Woody Allen.
Els agrada el que hi llegeixen. Entren, pregunten si tenen taula i un home alt i fort que té cara de llegir Nietzsche al lavabo, amb un accent estranger però un evident domini del català, els hi diu que sí. "Clar que sí!", concretament, amb un entusiasme que a ells dos els sembla una benedicció. Travessen tota la sala gran i arriben fins al jardí, una joia oculta de bellesa espatarrant i en el qual destaca una inesperada bandera del RCD Mallorca, per bé que aquest detall important caldrà explicar-lo un altre dia o l’hauràs de descobrir pel teu compte, “hipòcrita lector, germà que te m’assembles”. Tornem on érem i no ens posem baudelerians. Ja gairebé no hi ha ningú sopant, les úniques dues taules plenes ja enfilen les postres i l'ambient és tranquil i silenciós, com una passejada nocturna a Montmartre, diu ell. Ella riu i, mentre escruta la carta i dubta entre la cua de pop a la brasa amb trempó o el bacallà a la mallorquina, li recrimina que sigui tant figaflor. Demanen una ampolla de Sincronia, un bon blanc del celler mallorquí Mesquida Mora, i ell proposa compartir un vittello tonnato abans del filet de llom amb sobrassada i mel que el fa salivar només de demanar-lo a la cambrera. Finalment sumen un camembert gratinat a la comanda i com que al restaurant ja no hi queda quasi ningú, ràpidament els serveixen els plats.
La família d’italians de la taula del costat s'aixeca i marxa dient "adiós". Poc després, una parella de catalans que feia mitja hora que parlava amb una senyora asseguda de manera solitària en una cadira també marxen. El jardí ja és gairebé només d'ells, però cap dels dos sospita que encara ha d'arribar el cop de cor definitiu. El moment clau d’aquesta història. Fem un incís, si vols. Un cop de cor és la traducció de coup de coeur, una expressió francesa que es fa servir per referir-se a una emoció profunda, un enamorament instantani o una fiblada màgica produïda per qualsevol cosa. Una cançó. Un petó. Un vi. O una nit a Artà, també. Quan acaben les postres, demanen dues herbes mallorquines, seques, i també pregunten si es pot fumar a la misteriosa senyora que està asseguda, bellíssima i tota sola, dues taules més enllà. Sí, però no em llenceu la cendra a terra, els alerta. Fixa’t en la cursiva. Ella també fuma i beu, i tot d'una els fa una pregunta saltant-se el principi bàsic de la interrogació directa. Sou catalans, com jo, els hi diu amb un somriure posterior que té alguna cosa cinematogràfica. Tota la nit, en general, ja fa estona que ha esdevingut una pel·lícula de la nouvelle vague, sobretot quan ell gosa preguntar-li què hi fa una catalana com ella allà, un dels pobles més remots de Mallorca, la ciutat petita més llunyana de Palma, el racó de mapa que queda més enfora de tot.
Ella els respon que va arribar a Artà per amor, fa moltíssims anys, i ell li respon que ells dos també han arribat a Artà per amor, fa poques hores. Cigarro rere cigarro i glop de licor rere glop de licor, la propietària del restaurant i els nostres dos cansats però renascuts protagonistes s'enfilen a parlar en un podcast íntim que sembla guionitzat per Godard sobre la bellesa siciliana de Mallorca, la decadència napolitana de Barcelona, d'on ella confessa ser filla, les platges paradisíaques d'Artà com Cala Torta o Cala sa Duaia, la gastronomia com una forma d'art contemporani i, en resum, sobre com la vida pot fer un tomb com un mitjó en poques hores després de perdre un avió. Però sobretot, parlen sobre el fet que tots tres van pensar durant anys que París era l'indret més fascinant del planeta, fins que un dia van trepitjar per primera vegada Mallorca i ja res ha tornat a ser igual. Potser és perquè "Sa roqueta", com l'anomenen afectuosament els mallorquins, és com el Bitter Kas o el Vichy: un cop te n'enamores, és difícil no enganxar-t'hi, diu ell.
Potser per això sou aquí, diu la mestressa abans de fer-los la pregunta clau, aquesta vegada en format interrogatiu, però amb afirmació posterior, com un penal amb paradinha. "Enamorats i enamorats de Mallorca, oi?", pregunta a la qual la jove parella, a l'uníson, respon que sí. "I enamorats del Café Parisien, malgrat que encara no ho sapigueu", afirmació a la qual els dos joves, també a l'uníson, responen amb un glop d’herbes. Té tota la raó: els nostres dos protagonistes encara no ho saben, però ho sabran, ja que ni la ciutat de París és únicament una ciutat, ni la més gran de les illes Balears és solament una illa. Ni el Café Parisien és únicament un restaurant. Totes tres coses són en realitat un gènere literari, si més no pel protagonista masculí d'aquesta història, per això quan parla de Mallorca deixa de ser l'articulista que ara llegeixes per esdevenir, involuntàriament, el narrador que portes estona llegint. El motiu és senzill: igual que París cal llegir-la abans d'experimentar-la, Mallorca és impossible no escriure-la després de viure-la.