Fa un parell de setmanes vaig gaudir de la Festa del Cargol de Fontcoberta, al Pla de l’Estany. Que hagi emprat el verb «gaudir» ha estat del tot intencionat perquè, simplement, no m’ho esperava gens. 

Un cop superat el tràngol, és el moment de confessar que en tota la meva vida havia menjat tres cargols i aquell diumenge mític a Fontcoberta en vaig menjar vint. Vint-i-tres cargols en total sembla una nimietat, però han estat una fita molt important per a mi. Els havia esquivat tant com havia pogut, però no vaig tenir escapatòria, era la convidada d’honor. Podia haver posat una excusa per no anar-hi però, circumstàncies que no venen al cas, no ho vaig poder evitar acceptar. 

Qui menja cargols és perquè té un origen, una família i una tradició. És un fil umbilical amb una cultura i una història. És orgull de poble.

És un dels aliments amb més fòbies i fílies. Racionalment, fan de mal de defensar. En general, recelem dels animals que rastregen, dels insectes i de les espècies silvestres. Però el cargol ha superat tots els esculls i és encimbellat en alguns indrets del país. I aquest és el seu veritable argument: és un aliment que va més enllà dels nutrients i del seu gust, és el seu pes identitari el que els fa tenir més valor: qui menja cargols és perquè té un origen, una família i una tradició. És un fil umbilical amb una cultura i una història. És orgull de poble. És sentir-se que pertanys a una terra i a una gent. 

Si hi afegeixes el record de la infància, d’haver-los anat a collir després de les tronades, amb les catiusques posades, agafat de la mà de l’àvia o del pare i ho arrodoneixes amb el record emotiu d’haver-los menjat en colla, sempre en un entorn festiu, costa poc que t’aflori el desig de tornar a la magdalena de Proust cada vegada que et sents lluny de casa. Cada racó de món amaga els seus tresors alimentaris culturals que els fa treure pit davant els “cursis” que no en volen menjar, precisament, pel que anomenem «apriorismes culturals»: des del cervell del mico viu a taràntules cruixents o larves de formiga. 

Els cargols són un bocato di cardinale reservat als que ja estan tips i només s’acontenten amb llaminadures

Aquestes menges mai han estat resultat de la gana o el desesper sinó de tot el contrari: de l’opulència i el refinament. Si tens gana, abans menges un grapat de fulles, pilles uns ous o t’abraones contra un conill, però difícilment fas tot el procediment de fer dejunar els cargols un parell de setmanes, bullir-los durant una hora i guisar-los amb tota mena de condiments per un bocí de carn tan remenut, que gens no atipa. Són un bocato di cardinale reservat als que ja estan tips i només s’acontenten amb llaminadures. És un aliment per gaudir i no per fer passar la gana. I és comú a totes les cultures. 

Tot i que em repeteixo sovint en aquestes línies, la sorpresa i la pena és que el mateix individu, que torna del llarg i exòtic viatge engorilat per haver estat capaç de menjar carn de camell o escarabats verds fregits, se li encongeixen els penjolls davant un plat de turmes, un colomí o unes crestes de gall que no són només delícies sinó que són part del llegat de segles d’història culinària. Són la particularitat gastronòmica de la nostra cultura, són coherents amb el nostre paisatge i ens faran enyorar casa, perquè només els trobem a casa. No hem de menjar cargols per a epatar guiris, és clar que no, però tots els arguments són vàlids per a animar-nos a menjar-ne perquè tots aquests aliments que generen apriorismes culturals ens fan diferents, únics i atractius. 

Els cargols són la particularitat gastronòmica de la nostra cultura, són coherents amb el nostre paisatge i ens faran enyorar casa.

Valoreu-me els 20 cargols d’aquell diumenge a Fontcoberta. Estic molt orgullosa d’haver transformat la meva fòbia en fília cargolera... Malgrat que encara haig superar una altra fòbia: els ous de cargol, una delicadesa amb preus desorbitats a l’alçada del Beluga reservada només a paladars extracultivats que, és evident, jo encara no he assolit.