Jason Lee va saltar a la fama en protagonitzar la sèrie My name is Earl, però el seu debut al capdavant d’un càsting va ser amb Mallrats (Kevin Smith, 1995). Aquella comèdia juvenil xifrava la dissoluta jornada de dos ni-nis entre les quatre parets d’un centre comercial, des d’on la parella d’amics miraven de reconquerir les seves exparelles, es barallaven amb els encarregats de la botiga de còmics, i anaven endrapant brètzels de xocolata com si no hi hagués demà. Una de les escenes més recordades, de fet, gira al voltant d’un d’aquells llaços de xocolata. Per humiliar el seu enemic —encarnat per un Michael Rooker que també hauria d’esperar que una sèrie el posés a lloc, en aquest cas The Walking Dead—, Jason Lee fica un dels palmells cul endins, fregant-lo ben fregat entre les natges, i tot seguit fa cap a Rooker carregant la bossa de brètzels. “Què li agradaria tastar un llacet, senyor Svenning?”. Aquesta pregunta, avui, podem trobar-la serigrafiada a samarretes, estampada a pins, i ocupant tot de memorabilia feta pels fans de la pel·lícula. Perquè la resposta de Svenning, de Rooker, a l’oferiment de Lee, va ser un sí ben rotund, amb la càmera de Kevin Smith recreant-se en la seva boca empastifada de trossets de nous i no-només-xocolata.
“No ho incloguis, això. La gent ho llegirà i començarà a fer el mateix”. Això podria haver-li dit algú a Kevin Smith, abans d’escriure el guió de Mallrats. Això podria haver-m’ho dit algú a mi, abans de posar-me a escriure aquesta columna. Però no: li van dir a Chuck Palahniuk. Palahniuk, que abans de ser l’autor de culte que és avui, s’arrossegava de taller d’escriptura en taller d’escriptura, va deixar llegir el manuscrit de la que acabaria esdevenint la seva primera novel·la a un dels seus companys talleristes. La novel·la es diria Club de lluita, i el seu protagonista, Tyler Durden, fabricava sabó amb greix humà, inseria imatges de cigales en projeccions de cinema infantil, i —“no ho incloguis, això”— es pixava dins l’olla de sopa del restaurant de luxe on treballava com a cambrer. “La gent ho llegirà”. I encara més: a la versió cinematogràfica que en va fer David Fincher, era Brad Pitt qui s'enfilava damunt una cadira, es descordava la bragueta, i feia un bon riu dins d’un perol de cuina enorme. Terrorisme gastronòmic esbombat des d’una pel·lícula de la 20th Century Fox? En estrenar-se al Festival de Venècia, bona part de la crítica alertava de com aquesta pel·lícula “irresponsable i atroç” podia incitar rèpliques del comportament del protagonista.
En un recull d'assajos, entrevistes i articles titulat Stranger than fiction, Chuck Palahniuk va dedicar pàgines i pàgines a la recepció que va tenir Club de lluita, tant la novel·la com la pel·lícula. En presentacions i clubs de lectura, hi havia alguns assistents que se li acostaven per fer-li confidències. “Els lectors m’explicaven”, escriu Palahniuk, “com es mocaven damunt les hamburgueses quan feinejaven de cuiners en restaurants de menjar ràpid”. Al mateix capítol, l’escriptor hi afegia: “Aquest estiu un jove em va portar a un racó d’una llibreria i em va dir que li havia encantat el que jo havia escrit a Club de lluita sobre els cambrers que fan marranades amb el menjar. Em va demanar que li signés un exemplar i em va dir que ell treballava en un restaurant de cinc estrelles on fan porcades tothora amb les comandes dels famosos.
—Margaret Thatcher —va dir— s’ha menjat el meu semen. —Aixecà el palmell amb tots els dits amunt i va afegir—: Pel cap baix, uns 5 cops”.
Fer empassar semen sense el seu consentiment a una dona de dretes pel fet de ser de dretes: terrorisme gastronòmic amb misogínia de classe.
No és pas alarmisme: és autodefensa a taula
La setmana passada, diferents mitjans publicaven la notícia que al Japó hi començava a haver les primeres detencions de ciutadans acusats de perpetrar “terrorisme de sushi”. Com a la infame escena de Club de lluita, la barbàrie tenia lloc dins un restaurant. Aquest cop, però, els terroristes ho eren de cuina enfora, i més enllà: alguns clients s’estaven enregistrant a locals de cinta giratòria, i tot seguit publicant-ho a xarxes, mentre llepaven ampolles de salsa de soja i grapejaven peces de sushi després d’ensalivar-se els dits, per deixar-les continuar el seu camí damunt la cinta. Els detinguts tenen 21, 19 i 15, és a dir: cap d’ells acumula més anys dels que tenen productes com Mallrats o Club de lluita. Potser ni en saben, de la seva existència. El terrorisme gastronòmic ha entrat en fase nihilista i ja no necessita cap cobertura ideològica ni creuada concreta per manifestar-se, fins i tot, als ulls de qualsevol que faci scroll. No és pas alarmisme: és autodefensa a taula. “Milions d’espectadors vam pagar per veure com destruïen l’Empire State a Independence Day i ara el Departament de Defensa dels Estats Units ha fitxat els millors creatius de Hollywood per preveure possibles situacions de terrorisme”, escrivia Palahniuk a Stranger than fiction.
“Volem conèixer totes les formes en què podem ser atacats. Per poder-hi estar preparats”.