L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de menjar llampresa al restaurant Enigma. La recepta consisteix en la salsa de guisar la llampresa a la bordelesa i unes fines làmines de trufa que es remullen en la salsa. És un gran plat que fa coincidir dos productes rars (quan són de qualitat). De fet, la llampresa ho és molt, de rara, sobretot visualment: a la pobra tothom li diu que és molt lletja i fins i tot hi ha gent que li fa mania menjar-la justament per això. Seguint aquesta lògica, em preocupo perquè penso que aquests són, també, els que quan diuen que es menjarien un nen perquè el troben molt bufó, ho diuen de veritat.
Sigui com sigui, la llampresa presenta una imatge rara. De perfil sembla una anguila, que tampoc és l’animal més afable a la vista. Però la veritable sorpresa arriba quan li veiem la cara: si es fes un selfie, no se sorprendria amb un sotabarba pronunciat sinó amb una boca circular plena de dents que sembla extreta dels pitjors malsons o del desaigüe de la piscina, que així me l’imaginava de petita que era, i per això, quan m’hi acostava, apretava el ritme no fos que aquella cosa em xuclés sense cap pietat. I això és el que fa la llampresa: amb totes aquestes files de dents, s’enganxa a l’hoste i en beu la sang, i amb els llavis fa ventosa per no caure, i amb la llengua fa un buit, com si fos una xeringa, i així va succionant i succionant. És la paparra dels rius. Però un respecte per la llampresa, perquè era aquí molt abans que nosaltres, fa 470 milions d’anys.
La llampresa ens confronta amb una història més antiga que la mateixa humanitat i la seva aparença cau fora de tota regla estètica que ens sigui fàcil de comprendre. És un extraterrestre. Costa d’entendre. I per què mengem llampresa? Pel mateix motiu que hi ha un petit gos blanc a l’extrem inferior dret d’un quadre de Canaletto que forma part de la col·lecció permanent de l’Alte Pinakothek de Munich, 'Santa Maria della Salute e la Riva degli Schiavoni a Venezia' (1736-1738): perquè sí. Potser és la cosa més lletja que mengem i en aquesta banda del món ja no ens agrada saber que ens mengem una cosa lletja. Al mateix temps, sembla que ens agrada menjar coses maques, però després ens fem els ornis i preferim no veure’n el cap o ignorar com són d'adorables aquelles criatures d’animal que triturem i engolim sovint. Som devoradors de bellesa.
Hem decidit menjar-nos-la cuinant-la d’una manera que sembla de justícia poètica, com una mena de venjança gastronòmica
Tornem a la llampresa. De moment, i per falta d’altres registres fòssils, es creu que va ser un dels primers vertebrats amb un sistema nerviós central definit. A banda de menjar-la, almenys, des de l’època dels romans, la llampresa ha servit per estudiar l’evolució animal, o sigui que poca broma. I per si encara fos poc, va ser l’única supervivent de la classe hyperoartia: Legendrelepis, Hardistiella, Mayomyzon, Pipiscius i més família, descansin en pau.
De carn dura, relliscosa i terrorífica, la llampresa té un cervell que allò que millor fa és ensumar per menjar i reproduir-se, dues tasques que resumeixen la seva funció a la vida. Per algun motiu, nosaltres hem decidit menjar-nos-la cuinant-la d’una manera que sembla de justícia poètica, com una mena de venjança gastronòmica: si la llampresa va passar la vida xarrupant sang, la cuinarem en la seva pròpia sang, o sigui, a la bordelesa. Així ho fan a Arbo, a Galícia, on d'aquí a uns dies (25, 26 i 27 d’abril) tindrà lloc, un any més, la Festa da llampresa, que, segons els organitzadors, és la festa gastronòmica més antiga d’Espanya, iniciada el 1961.