Les probabilitats d’entrar a les xarxes socials i topar amb una foto de menjar, recepta o plat de restaurant són molt altes. Els tres hashtags #food, #foodporn i #instafood fan d’aquesta matèria la més fotografiada a les plataformes socials. Els plats posats estratègicament sobre la taula i els telèfons enlairats captant l’estesa de menges a punt de ser devorades formen part d’una escena que ja s’ha transformat en litúrgia. Les imatges dels nostres plats creen una atmosfera virtual d’intimitat entre tots aquells que les veuen. La cuina és un llenguatge universal que tots entenem i genera llaços ficticis entre les persones. Les xarxes en són l’exemple més viu.
Receptes i plats sempre han estat els crowd-pullers de les xarxes socials, però els deu últims anys, i sobretot durant la pandèmia, s’han posicionat en primer lloc en el rànquing de popularitat. Qui no recorda l’allau de fotos de pastissos i pans durant la bombolla de la covid? Actualment, la pizza encapçala la llista dels primers sis plats més publicats a escala mundial, seguida dels hotdogs, els dònuts, les hamburgueses, els entrecots i els tacos. És cert que, d’un temps ençà, hem començat a buscar la perfecció en l’estètica individual de cada plat, a publicar fotos on el focus es trasllada a la gent que se’ls menja i a les històries que hi ha al darrere d’aquells plats. Amb poques paraules, hem anat humanitzant les menges. Tot plegat, acaba sent un costum que molts adopten abans de començar l’àpat.
Segons estudis científics de la Universitat de Carolina del Sud, qualsevol ritual portat a terme abans de començar a menjar (sigui religiós o no, com podria ser el fet de penjar una foto) crea un breu espai preàpat que genera un preludi d’expectació, emoció i pausa que ens fa gaudir i trobar molt més bo allò que estem a punt d’ingerir; probablement per l’efecte mindfulness de posar el focus en l’ara i aquí. Així, acabem entrant en un cercle viciós d’acció-reacció, que incita, cada cop amb més freqüència, a penjar fotos d’allò que mengem.
Em cenyeixo a pensar que les raons que ens instiguen a prémer el botonet són dues: la necessitat de documentar el nostre dia a dia i la satisfacció que genera la validació en forma de likes d’allò que hem creat i que ens fa sentir orgullosos. S’ha parlat a tort i a dret sobre com ens influeixen les imatges de les xarxes socials i del poder que tenen de canviar opinions, parers i maneres humanes d’actuar sobre qualsevol cosa, inclosa la forma de menjar o d’alimentar-nos. Ens hem preguntat mai si som lliures quan decidim què comprem o si inconscientment tendim a imitar allò que hem vist a les xarxes socials? Tenim la paella pel mànec, però ens deixem influenciar?
La revista Fortune va anunciar el 2021 el que era imminent que havia de passar i va passar. Durant el 2022 es van obrir més de 1.000 restaurants basats en la cuina i les receptes que triomfaven a la plataforma TikTok. La cadena de restaurants al càrrec porta el nom de TikTok Kitchen. Fortune també anunciava que el plat estrella el 2022 seria el que es va fer més viral durant el darrer any, la “pasta al forn amb formatge feta”, plat que va acabar amb les existències d’aquest formatge a Finlàndia, seguit de les “xips de pasta” fetes a l’air fryer, artefacte que ha vist les seves vendes disparades gràcies a TikTok Kitchen.
El pla de negoci consisteix en menjar per a emportar, i bàsicament s’utilitzen cuines de restaurants ja existents. El repartiment va a càrrec del gegant GrubHub. El menú va canviant segons els plats que triomfen a la xarxa. És a dir, res de productes de temporada. La mitjana d’edat dels seguidors d’aquesta plataforma es mou entre els 16 i els 34 anys, generacions que tenen, en gran part a les seves mans, la continuïtat de les cuines tradicionals, que tristament sembla perillar. Els corrents gastronòmics que es creen a les xarxes socials canviaran l’escenari gastronòmic mundial? Pensem-hi.
La mare dels ous és que ens creiem més moderns si mengem i publiquem allò vist a les xarxes, senzillament perquè ens fa vergonya publicar una cuina que pensem que és caduca, antiquada i avorrida, en la qual ja ni hi creiem. Tenim pa a l’ull i no veiem que d’altres països sí que han cregut en les seves cuines tradicionals, se n’han enorgullit i les han fet triomfar arreu. Encara hi som a temps, però no badem.