Els mitjans de comunicació informen que els Frankfurt's Casa Vallès –Barcelona, Badalona i Terrassa– han hagut de tancar temporalment degut a la falta de subministrament de les salsitxes del seu proveïdor habitual, Schar, la fàbrica del qual va quedar calcinada en un recent incendi a Mercabarna. Els gestors de la franquícia de frànkfurts haurien pogut buscar un altre proveïdor i avall, però el seu compromís d’excel·lir en la qualitat, tenint en compte que és el producte que dona nom a l’establiment, els ha fet prendre la dràstica decisió de tancar. 

D’acord, doncs, ens esperarem que torni aquest emblemàtic embotit, elaborat amb carn de porc, papada, espècies, sal, sucre (i potser algun colorant) i que, un cop elaborat, es fuma i es bull, de manera que ja està a punt per ser consumit. 

Tindrem dificultats per saber quan va començar la fal·lera frankfurtera perquè hi ha múltiples versions per explicar l’origen de la seva popularitat. Ja se sap que tots els productes d’èxit generen curiositat i també llegendes. Segons sembla, el 1852, el gremi de carnissers va crear una salsitxa embotida en una tripa prima i transparent, inspirant-se en el gos –de raça Dachsund– d’un famós carnisser de la ciutat. De fet, el nom que va rebre va ser “salsitxa dachsund”.

A l’Espanya en blanc i negre, de potatge de cigrons, all i xoriç servit en plat Duralex sobre l’hule de la cuina il·luminada amb bombetes de 25w, ens va arribar de terres llunyanes un producte exòtic en forma de salsitxa

Necessitat i precarietat rimen amb creativitat i és aquesta és la banda sonora de l’èxit de tot producte. I així, l’èxit va arribar quan els immigrants alemanys, als Estats Units, la venien en carrets ambulants dins d’un panet de brioix, ja que els passavolants no tenien on asseure’s per a menjar-la. El preu econòmic, la rapidesa en el servei i la comoditat de trobar-ne per tot arreu, van establir les bases del fast-food. La gran pensada va ser vendre’ls al públic dels partits de beisbol anunciant-los com a “hot dog” arraconant la complicada paraula alemanya “dachsund” que els americans no sabien ni balbucejar. 

Molt bonica, la història, sí, però centrem-nos en la veritable raó per la qual el tema ha generat un rebombori informatiu gairebé a l’alçada de l’estat d’alarma nacional de fa tres anys. És que no podem viure sense frànkurts perquè són imprescindibles en la nostra dieta? Diria que el nostre organisme té la capacitat de viure i la humanitat pot tirar endavant sense la ingesta d’aquestes salsitxes. La veritable raó de l’angoixa de la ciutadania és imaginar com seria viure en un món privats de la satisfacció de menjar un producte tatuat a la memòria gustativa de com a mínim tres generacions. Menjar un frànkfurt és recuperar aquella adolescència de finals dels anys 60 del segle passat. 

A l’Espanya en blanc i negre, de potatge de cigrons, all i xoriç servit en plat Duralex sobre l’hule descolorit de la cuina il·luminada amb bombetes de 25w, ens va arribar de terres llunyanes un producte exòtic en forma de salsitxa. Menjar, a queixalada franca, aquell apèndix atrapat en un pa tendríssim, lubricat amb la salsa intensament vermella que regalimava braç avall era el més atractiu, libidinós i descarat que l’estricte i asfixiant marc moral del moment ens permetia sense acabar de genolls al confessionari. Alliberar-se de la cullera i passar a menjar amb les mans era un acte de rebel·lió, a l’estil de les primeres manifestacions en què ondejàvem pancartes i fulls de mà amb pantalons de pota d’elefant i motxilles atrotinades. 

Menjar un frànkfurt és recuperar aquella adolescència de finals dels anys 60 

Sí, el frànkfurt va ser la nostra menja iniciàtica, la pèrdua de la virginitat alimentària, l’emancipació del plat de sopa familiar, l’autopista a la llibertat. Ens vam treure els bolquers dels macarrons i vam afaitar el borrissol de la carn arrebossada. Potser per això ens commociona un tancament tan simbòlic. El producte és magnífic, però el significat i la nostàlgia encara el magnifiquen més. Desitjo que els Frankfurt’s Casa Vallès tornin a obrir aviat. Així, els joves d’ara almenys no hauran d’anar a petar a cadenes amb hamburgueses plastificades. Tant per tant, m’estimo més que siguin joves (i mengin el que toca) en petits establiments del país, propietat de persones que prefereixen tancar abans que perdre la dignitat.