Del concepte d’experiència en gastronomia se n’ha parlat molt, massa i n’estem cansats. I és potser perquè, sovint, s’ha començat la casa per la teulada i s’ha pensat primer, sense solta ni volta, en crear una experiència pel comensal abans que tractar d’executar un bon plat o un bon menú. Per aquest motiu, perquè amaga profundes decepcions i aixecades de camisa, ens n’hem avorrit i ens genera força urticària la paraula, i sembla que ara tots hi estem en contra. Però, de fet, és impossible defugir-ne i, a més a més, sol ser allò que fa reconeixible i memorable un lloc.
En aquest sentit, en una conversa amb l’amic, sommelier i gastrònom Marc Guallar, em feia veure una cosa quan em deia: “Jo, per la meva cafeteria de confiança, faig 25 minuts caminant per arribar-hi. Vaig fins allà malgrat que passo per quinze altres cafeteries on també fan bon cafè. M’agrada com em tracten i el cafè està molt bo”.
En Marc no ho sabia, però feia poc acabava de llegir un raonament similar a la darrera entrada del bloc de l’escriptor Jacobo Bergareche, que és també un gran gastrònom. Hi parlava de “cinc plats que exigeixen un bon passeig per tastar-los”. Aquests passejos són, per exemple, una ruta llarga a través de la neu, un matí en bicicleta, fondejar la barca fins a la distància adequada de la guingueta d’una cala. A la meta, després de l’esforç, hi espera el millor trofeu: un plat exquisit que és la millor recompensa per saciar la gana.
No tot es pot comprar amb diners, i experiències com les que explica i gaudeix Bergareche són una gran imatge d’això
L’escriptor hi diu una cosa amb la qual concordo molt, i que em sembla molt important i un gran encert, quan defineix aquests cinc plats que l’han commogut: “Són plats en els quals un ingredient indispensable és el mateix viatge”. Des de la pensada d’anar a menjar aquell plat fins a la sensació triomfal d’arribar-hi i aconseguir-lo, passant per cada passa feta i cada mos engolit, són completament indefectibles del plat; no el percebríem igual si hi faltessin, si menjar-los fos més fàcil.
A la gastronomia, l’exclusivitat que passa per l’esforç i no pel poder econòmic encara és molt present, i me n’alegro sobretot ara que vivim en un moment tecnològic en el qual començo a dubtar de la capacitat que tenim de fer el mínim esforç, de com de disposats estem de lliurar la nostra voluntat a una intel·ligència artificial. No tot es pot comprar amb diners, i experiències com les que explica i gaudeix Bergareche són una gran imatge d’això.
La reflexió de Bergareche em fa pensar que aquests plats que ens mouen, que ens posen en marxa, que ens fan idear un pla, sortir de casa, calçar-nos unes botes, trucar a uns amics, ens agraden tant perquè són com còdols brillants que van empedrant el camí de la vida i que reflecteixen, al mateix temps, què és la pròpia vida: anar filant, contínuament, un esforç per aconseguir satisfaccions.