Ni pòsters de futbolistes, ni adhesius de sèries de televisió, ni (no cal dir-ho) fotos retallades de la Super Pop. En el transcurs dels seus primers anys d’insti, qui això signa portava la carpeta folrada amb tot de pàgines d’historietes directament arrencades de la col·lecció «Pendones del humor», els àlbums recopilatoris de sèries publicades pel setmanari satíric El Jueves. Per una cara, les de Pedro Pico & Pico Vena, les aventures del punk i l’skin més àcrates de Santa Coloma, dibuixades per Carlos Azagra; i de l’altra, Makinavaja, el darrer exemplar d’autèntic xoriço ibèric que sobreviu en llibertat —amb el permís d’algun monarca emèrit—, a més de llibertari, profeta, filòsof de barra de bar i heroi de barri, protagonista de les tires creades pel manresà Ramon Tosas i Fuentes, més conegut com a Ivà. Boomer alert: A inicis dels anys 90, les carpetes eren el més semblant a Instagram que un tenia a l’abast: servien per esbombar els gustos de qui les portava sota el braç. Fins i tot podien deixar-te comentaris escrits a dins. Ben pensat, ja existia una xarxa social molt estesa al nostre país, i gaudia d’una salut excel·lent: el bar. De fet, no fa gaires anys, en tenia un a prop de casa anomenat «Facebook». Brillant. Llàstima que el tanquessin a conseqüència d’una batuda policial. Però, tornant al tema i la tasca que ens ocupa, el Leandro, la persona rere la barra del Bar Makinavaja, i jo, obviant la diferència d’edat, ens haguéssim fet amics en cas d’haver coincidit durant els anys d’acne, campanes i carpetes. El seu local, que diumenge va bufar les 12 espelmes, està dedicat a la memòria del mestre Ivà, pare de, entre altres figures de la vinyeta, el matusser Sargento Arensivia de les Històries de la puta mili i el Maki, el personatge més indòmit del còmic patri. Alhora, un dels primers elements visibles, sobre la barra, és un barril amb les sigles del P.G.B, el Partit de la Gent del Bar que va fundar l’esmentat Azagra, amb el seu símbol d’una granada de mà de la qual brolla escuma de cervesa, com si fos una gerra. La imatge sintetitza algunes de les proclames d’aquesta organització anarquista, antimilitarista i birròfila sorgida dels còmics, com «Tancs sí, però de cervesa» o «Despeses militars per a birres als bars». Amb els seients de la cimera de l’OTAN encara calents dels culs més bel·licosos d’occident, que han imposat a Pedro Sánchez un increment estratosfèric de la despesa militar (duplicarà el pressupost d’educació, igualarà al de sanitat i serà 35 cops superior al de cultura), urgeix recuperar aquestes consignes.
Ara el Raval és un lloc sense ànima, un maleït hotel. D’acord que feia falta una reforma urbanística, perquè això era un gueto, però aquests canvis no els han fet pels veïns i les veïnes. Tot el contrari. Només cal veure el que hem hagut de lluitar perquè ens ampliïn el CAP Raval en comptes del Macba.»
«Aquests eslògans van servir perquè la joventut dels 80 s’impliqués a treure al país de la militarització; barrejant música, festa i compromís. Però són només esquers, frases amb ganxo, vàlids només durant una època. La revolució no la farem alcoholitzats a la barra dels bars, fa falta que ens comprometem amb més profunditat.» En Leandro, encara que no es dediqui a atracar sucursals bancàries, comparteix amb el Makinavaja la conscienciació política i l’ideari anarquista, a més de ser una mica calavera i haver-se buscat la vida al barri Xino des de ben jove. «A mi em va criar el barri. Vaig quedar-me orfe de pare i mare amb 14 anys. Vaig néixer a aquest mateix carrer, la meva mare va trencar aigües al local del costat. Als dotze ja treballava en aquest lloc, que anteriorment es deia Bar Bodega López, que era una tasca de tota la vida, i vaig créixer amb el fill dels antics propietaris, que ara té un bar al carrer Londres on hi esmorzo cada dia. Després, vaig tenir diferents bars i, quan en Felipe, l’amo del negoci, va morir, la família me’l va voler traspassar. Jo volia deixar la nit i que el bar obrís tot el dia, però això ja no es pot fer perquè de dia el barri està mort. L’han matat. Ara el Raval és un lloc sense ànima, un maleït hotel. D’acord que feia falta una reforma urbanística, perquè això era un gueto, però aquests canvis no els han fet pels veïns i les veïnes. Tot el contrari. Només cal veure el que hem hagut de lluitar perquè ens ampliïn el CAP Raval en comptes del Macba.»
Mentre un bar de barri ajuda a sufragar al grup de bombers i metges que salven vides durant les catàstrofes, el govern de l’Estat, com a bestreta, acaba d’aprovar un suplement de crèdit per al Ministeri de Defensa de fins a 1.000 milions d'euros.
Makinavaja, el último choriso, va néixer com a tira còmica l’any 1985. El seu protagonista pren el nom de la cançó «Mackie el Navaja», popularitzada per Josep Guardiola (no l’exfutbolista i entrenador, sinó el crooner barceloní, responsable de peces tan dispars com la versió en castellà de «Goldfinger» o l’himne del RCD Espanyol), adaptació a la llengua cervantina de l'èxit «Mack the Knife», que al seu torn era una adaptació anglesa de l'alemany «Mackie Messer». Aquesta coneguda i versionada cançó alemanya té la música de Kurt Weill i la lletra original de Bertolt Brecht. La cançó formava part de l'obra de teatre Die Dreigroschenoper, (L'òpera dels tres centaus) i relata les aventures d'un delinqüent dels baixos fons. De manera que Brecht, l’autor d’aquella famosa premissa que deia «Primer va el menjar, després la moral» pot ser considerat el rebesavi del personatge d’Ivà. L’obra va aconseguir l’èxit teatral més gran de la República de Weimar, i criticava l'ordre burgès representant-lo com una societat de delinqüents, prostitutes, vividors i captaires. Ivà va viure de jove a pensions de la Rambla de Barcelona, i allí va respirar, envoltat de prostitutes, delinqüents i policies, el mateix ambient que anys més tard recrearia perfectament a les seves historietes. Sovint, les seves aventures expressen idees filosòfiques i polítiques, algunes de les quals eren les pròpies de l’autor, de marcat caràcter esquerrà i a qui els seus propis amics tractaven com a teòric de la revolució, fent gala d'un gran cinisme, i un sentit de la vida molt particular. Carlos Azagra (recordem, l’autor de Pedro Pico & Pico Vena i fundador del P.G.B.) va servir de mitjancer amb la vídua d’Ivà, la Gloria, perquè el còmic guanyés un nou espai a la ciutat que fou la capital de la historieta, i que després va donar-li l’esquena a aquest art. «Quan vaig agafar les regnes del bar, vaig plantejar-me dos noms: «La Rivolta del Pirata», en honor a dos locals mítics que havien desaparegut del barri, o «Makinavaja», la meva primera opció. Però no volia fer-ho sense el permís de la vídua, per respecte. Al Carlos el conec des de fa molts anys, i fins i tot vaig oferir-li diners a la Gloria, perquè entenia que aquest nom sortia de la feina d’una persona. Ella va demanar-me només una quantitat molt estranya, uns dos-cents euros i escaig, i li vaig pagar sense acabar d’entendre el motiu de la xifra. Després va resultar que volia els diners per pagar-se l’avió des de Vigo i poder venir a la inauguració, on va emocionar-se molt i va regalar-me una foto de l’Ivà després de l’atemptat, perpetrat per un grup d’ultradreta, a la revista El Papus, un original de Makinavaja i una carta signada cedint-me els drets pel bar. En nom seu, també donem cada mes una part de la caixa a l’EREC, l’Equip de Rescat i Emergències de Catalunya, una organització sense ànim de lucre composta per bombers i sanitaris, que no rep cap suport econòmic institucional.» Mentre un bar de barri ajuda a sufragar al grup de bombers i metges que salven vides durant les catàstrofes, el govern de l’Estat, com a bestreta, acaba d’aprovar un suplement de crèdit per al Ministeri de Defensa de fins a 1.000 milions d'euros.
¿Què pensaria avui en Pepe, a qui els militars van portar a judici, acusat d’ultratge a Espanya, per dir «a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados de los campanarios», sobre l’augment del pressupost de l’exèrcit?
A més del Leandro, rere la barra del Maki trobarem al Txumi, a qui li uneixen més de 35 anys d’amistat i camaraderia, i també a l’Emma, al Pablo i l’Eli. Els hi prometo que en els anys que aquest articulista porta freqüentant l’establiment en base regular, mai els he vist abaixar el somriure, per molta feina que tinguin; una cosa molt poc freqüent entre la humanitat en general, a l’hostaleria en particular, i del tot insòlita a un bar de Barcelona. L’Albert, als fogons, és el responsable d’una cuina que fa les delícies de la parròquia a base de tapes estel·lars com la vedella estofada amb bitxo, les mandonguilles, el bacallà a la llauna, la botifarra amb xampinyons i les carxofes arrebossades, totes pensades per compartir. Per si no fos prou, el Makinavaja acull regularment activitats com concerts, vermuts rock i fins i tot classes de tango les nits de dimecres. Als seus tamborets, per cert, si asseu assíduament en Ferran Rañé, l’actor que va donar vida al personatge (no sabem si amb distanciament brechtià) a l’adaptació teatral de la tira còmica, l’any 1989. També la Carmen, la germana de l’incommensurable Pepe Rubianes, que tan bé l’interpretà a les pantalles de televisió, i que va arribar ser client del bar. De fet, m’explica el Leandro que la Carmen i ell li estan preparant un homenatge a l’actor i humorista galaico-català que tindrà lloc, naturalment, al Makinavaja. ¿Què pensaria avui en Pepe, a qui els militars van portar a judici acusat d’ultratge a Espanya, per dir «a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados de los campanarios», sobre l’augment del pressupost de l’exèrcit? Al lavabo d’homes, ens dona la benvinguda el personatge de l’avi del Maki, el Matías, que a les pantalles de cinema va ser l’entranyable Llàtzer Escarceller i Sabaté. En Llàtzer, abans de la guerra civil treballava a la indústria tèxtil, al barri del Poblenou, on tenia per companys destacats dirigents anarquistes com Ascaso, García Oliver i Durruti. Després de participar en l'assalt a la caserna de Sant Andreu del 18 de juliol de 1936, va marxar cap al front amb la Columna Durruti. Un cop va sortir de la presó franquista, amb 44 anys tornà a la capital catalana, on va comprar un negoci de venda de pipes i llaminadures a les Golondrines del moll, i va mantenir-lo sempre, fins i tot després de tenir certa popularitat com a actor habitual de pel·lícules i programes televisius, com el mític Filiprim. Però m’estic desviant del tema i un parell d’hores he d’entregar el present article, que vostès llegiran acabat de sortir del forn. «Ha, ha, ha! Això també li fa un bon homenatge a l’Ivà, que feia el mateix. Quantes birres m’havia pres amb ell mentre acabava de dibuixar una historieta que entregava a l’últim moment!», em diu el Leandro abans que jo abandoni a correcuita un dels últims bastions d’aquell esperit àcrata que va caracteritzar al barri Xino, i m’endinsi pels carrerons on el Makinavaja sortia a guanyar-se la vida, com tants altres veïns i veïnes del barri. Contra el poder: beguin i lluitin, però que la beguda no els faci oblidar la lluita. Com deia el poeta «Semos peligrosos, que no vivimos por vicio, que estamos porque aquí estamos, que la vida es un oficio, y hasta en la vida hay que estar atento, que al final la disidencia nos trae el conocimiento.»