Fa un any que mirem les notícies i el cel, preocupats per l’impacte econòmic de la guerra d’Ucraïna i pel desori mediambiental. Estem patint una sequera draconiana, inclement, severa. Tant els desgavells polítics com climàtics s’han reflectit en l’important augment de preu dels aliments, fins al punt que omplir el cistell està sent una quimera. El graner d’Europa i els fruiters del Segrià, tot pateix. 

Davant aquesta extrema situació no és tant qüestió d’acotar el cap com de mirar el que creix als nostres vorals, a les jardineres i als marges. Si us hi fixeu bé, si hi pareu esment, hi veureu la reivindicació d’un col·lectiu femení, anàrquic, lliure, inclusiu, espontani, democràtic i, per a molts, inoportú. El col·lectiu de les mal anomenades males herbes. 

Tant els desgavells polítics com climàtics s’han reflectit en l’important augment de preu dels aliments, fins al punt que omplir el cistell està sent una quimera

Per iniciativa de l’Associació Restaurants Sostenibles i amb el guiatge d’Eixarcolant, vaig participar en un taller de coneixement de les plantes silvestres que creixen a Barcelona ciutat, potser l’espai menys agrest del territori. La ciutat on només són alts els edificis, on el bolet més buscat és el consumidor, on l’adob són els diners, on fins i tot els gossos van en cotxet, on el més semblant a una abella són els patinets i on la flor més formosa està dins l’aparador de la botiga de roba interior. En aquesta ciutat hi ha un tresor a la vista de tothom, sovint trepitjat, menyspreat i només mirat per ser arrencat i llençat amb ràbia. 

Imagino la cara d’estupor que faria un homo erectus si veiés com els urbanites rebutgen aliments tan saborosos, nutritius, fàcils d’obtenir i, per tant, molt econòmics, i persistents com ho fem nosaltres. Ens considerarien uns bàrbars. Perquè exactament això són les plantes silvestres: aliments. 

En aquesta ciutat hi ha un tresor a la vista de tothom, sovint trepitjat, menyspreat i només mirat per ser arrencat i llençat amb ràbia

Cert és que el coneixement del bon ús de les plantes silvestres ha quedat relegat a les padrines i els avis dels punts més inaccessibles del país, on tot el que hi creix es valora i té un servei. Però si l’homo metropolitanus no vol evolucionar a homo idiotens, potser que aprenguem a aprofitar els recursos que la natura –poca, a ciutat– ens dona. 

Us animo a conèixer el projecte Eixarcolant i tenir la curiositat de tastar la verdolaga, el plantatge, les calèndules, les ortigues, la ravenissa, les borraines o la dent de lleó. 

Les mongetes tendres provenen del Marroc, les cireres de Huelva i els espàrrecs del Perú. No hi ha res més sostenible, econòmic i profitós que menjar-nos el parterre. 

El coneixement del bon ús de les plantes silvestres ha quedat relegat a les padrines i els avis dels punts més inaccessibles del país

Aixequem el cullerot, brandem la bandera reivindicativa d’allò que tenim a l’abast, lluitem per a no ser uns llecs babaus i obrim els ulls i també la boca. Tant és si vivim a l’Eixample o a dalt de tot del Montseny. Ho tenim a tocar: dels escocells a la Pica d’Estats. 0 cost, 100% gust.