Fa un parell de setmanes, l’Escola d’Arquitectura del Vallès i el CCCB em van convidar a exposar quin és el paper de la taula en el fet alimentari dins el cicle de debats L'espai i el menjar: taula, casa, mercat. Em va agradar participar-hi perquè vaig poder defensar una de les meves conviccions: la raó per la qual encara cuinem i mengem aliments convencionals és perquè compartim la taula, aquella peça ancestral, de disseny sobri i immutable al llarg dels segles.

Si  l’objectiu de menjar fos exclusivament funcional (adquirir els nutrients necessaris per a la supervivència) faria anys que ingeriríem pastilles: més còmodes, efectives i segures. Si encara ens fiquem aliments a la boca, amb tots els perills que això comporta; si encara dediquem totes les hores al fet alimentari (comprar, cuinar, servir, recollir, netejar, guardar, llençar els residus...) és perquè estimem i tenim cura de les persones. 

Si encara dediquem totes les hores al fet alimentari és perquè estimem i tenim cura de les persones

Un dels problemes que socialment hem d’afrontar és la desmotivació que senten de les persones que viuen soles (i els avis són uns dels principals afectats de solitud) per el menjar, fins el punt que arriben a patir desnutrició. 

Hi ha qui menja amb bastonets, qui menja a terra, qui menja amb les mans, qui comparteix el plat. Cada cultura es manifesta a la seva manera amb el menjar, però totes les cultures, totes, mengen junts. L’alimentació constitueix un dels sistemes simbòlics per excel·lència. Menjar és un acte carregat de significacions, rituals i codis que permeten comunicar una determinada forma de veure la vida i d’estar al món. És un acte rellevant a l’hora de valorar les pautes de socialització i els mecanismes de transmissió de valors en qualsevol grup humà. La comensalitat és una baula important en l’evolució de la humanitat: un avenç civilitzador enfront dels nòmades caçadors recol·lectors sense lloc estable ni previsió estable de menjar. I compartir aliments forja un sentit de confiança mútua i dependència. No se sol enverinar a qui dones el teu propi menjar. 

Cada cultura es manifesta a la seva manera amb el menjar, però totes les cultures, totes, mengen junts

El vaticini dels experts és que en les àrees metropolitanes, on el metre quadrat construït és molt car, d’altíssim valor, és probable que l’espai cuina desaparegui i es redueixi a una barra oberta on es conservin un parell (o tres) d’electrodomèstics: nevera, microones i, en el millor dels casos, si els habitants tenen una responsabilitat alimentària (fills, per exemple), una cultura alimentària arrelada, un compromís mediambiental o són una mica aficionats a la cuina, podria ser que hi hagués un robot de cuina. No és pas un vaticini descabellat, de fet ja fa temps que el forn és on es guarden les paelles, però mai no desapareixerà la taula per menjar plegats. 

Els restaurants ho sabem bé, som espais de socialització, on els comensals s’alliberen de tot l’enuig del procés alimentari: abastiment, transformació, servei i neteja, destinant l’espai i el temps a allò que realment importa, que és compartir l’àpat i conversar. 

Els ho dic sempre, als cambrers i cuiners de casa: la nostra feina és, sobretot, parar taula.