La mare de la meva primera nòvia em va ensenyar tres coses. La tercera encara no us la puc dir. La segona és que has de demanar disculpes als teus fills per dur-los a un món com aquest. La primera és que les creps, o es mengen calentes, o no es mengen. S’hi ha dedicat molta poesia, a la cuina de la mare i de l’àvia, i ben poca a la de les sogres, per la mateixa raó que poemes d’amor n’hi ha molts, i de diplomàcia no gaires. No hi ha poemes sobre protocol, ni sobre com seure a taula amb la teva família política et fa dreçar l’esquena i emperxar-te l’espatlla.

Mai us el creuríeu, el nom de la meva primera nòvia, però la seva mare es deia Françoise. Era de Montpeller, deia que el català era francès mal parlat, i va ser la primera persona que em va donar a tastar creps casolanes. Jo hi posava pernil i la meva primera nòvia, que era vegetariana, hi posava formatge. No en recordo el gust, d’aquelles creps, ni si eren molt o poc fetes. Sí que recordo com la meva primera nòvia i jo ens les menjàvem asseguts a la taula de la cuina, mentres la Françoise era a peu dret, paella en mà, i absolutament contrària que l’esperessin, perquè esperar-la significaria menjar-se les creps fredes. 

S’hi ha dedicat molta poesia, a la cuina de la mare i de l’àvia, i ben poca a la de les sogres, per la mateixa raó que poemes d’amor n’hi ha molts, i de diplomàcia no gaires

A casa m'havien ensenyat que començar a menjar sense esperar que qui cuina s’entauli, és un greuge. La Françoise em va ensenyar —ara ja us ho puc dir— que hi ha plats on l’absència de qui els signa és, si es vol que tot sigui a lloc, intrínseca. La reverència del no ser-hi. La incompareixença d’una estima delegada. Allò no s’assemblava a res que jo hagués vist mai. El meu pare, sí, voltejava filets, costelles i botifarres a la barbacoa que fèiem la nit de Sant Joan mentre la resta de família endrapàvem de valent, però l’incentiu d’encadenar cerveses explicava part del seu altruisme braser. 

El cavall de la Françoise, però, anava sense pastanaga penjant al davant del morro. Ella em va ensenyar tres coses, però les seves creps em va fer entendre una de fonamental: cuinar per a un altre és lliurar-li el teu temps a força de desaparèixer. Cada cop que dino o sopo sota un sostre que no és el meu i el menjar per emportar s’imposa, i les converses són llargues i les safates de plàstic s’amunteguen, me’n recordo de la Françoise donant-nos creps a base de donar-nos l’esquena, a mi i a l’Agua. Ja us ho havia dit, que mai us el creuríeu, el nom de la meva primera nòvia.

WhatsApp Image 2023 02 01 at 12.37.57 (1)

Foto: Unsplash

El germà de l’Agua va demanar-li que, quan jo fes nit a casa seva, poséssim un matalàs extra al dormitori, per enviar el missatge, a la Françoise, que la seva filla i jo dormíem separats. Això mai va passar, i qui ho sap: potser viure no és l’única cosa que farem pitjor que els nostres pares. Fa temps que no sé res de l’Agua, ni de la Françoise. Ara, a casa, només hi ha creps per sortir del pas: les fem els dissabtes que ens hem quedat sense pa, i només les dues del cim estan realment calentes; però la Françoise em va ensenyar tres coses. La primera és que aquelles creps del damunt de la pila són per als meus fills.