Permeteu-me que avui no dediqui l’article a cap tema de rabiosa actualitat alimentària, gastronòmica, nutricional o de mercat, que són els temes que menen La Gourmeteria i que donen sentit a la revista. De fet, tenia previst parlar de la qüestió de la rebaixa de l’IVA, la darrera mesura populista del govern espanyol que com un pollastre rostit cruixent i inflat es presenta victoriós a taula i, un cop trinxat, quan t’esperes que s’escampi el farcit de botifarra, prunes i pinyons, l'única cosa que s’hi troba són part de les despulles de l’interior d’un pollastre mal rentat, amb restes de bilis que, degut a les hores de cocció, encara agregen més. Aquestes despulles són la metàfora de la lletra petita de la proposta: un IVA que es recuperarà tan bon punt la inflació s’atenuï. Però m’ha semblat que començar aquest dia amb queixes econòmiques no era bona manera de fer la primera mossegada al 2023.
Avui és un dia molt bonic per escriure. Prefereixo l’esperança al lament de què hauríem pogut fer i no va ser com hauria estat si l’article l’hagués escrit ahir, quan l’any mor. Ahir va perir el 2022. Efectivament, ja no tornarà a ser mai més entre nosaltres. Tampoc serà mai més entre nosaltres en Pelé. El seu decés ha omplert totes les pàgines dels diaris. I la mort de tantes dones, que també són malauradament notícia, però aquesta de comptagotes innecessari i dolorós, feminicidis que s’han multiplicat aquest mes, mentre gaudíem d’àpats i festes. No dic pas que ens flagel·lem, però sí que no oblidem, que ho tinguem ben present, que aquesta és una xacra intolerable.
M’ha tocat, però, escriure l’article avui, el dia dels propòsits, dels desitjos, dels precs i també el dia amb olor de nou. S’estrenen les agendes, polides, blanques, obrint-se a l’aventura del nou any, deixant-se abraçar per la incertesa del futur pròxim, sense gota d’enyor de què acaba de passar. Cada dia de Cap d'Any la ciutat es lleva mandrosa i briosa, tot alhora. Hi ha ressaca, però hi ha una determinada, vaporosa, il·lusió. Un perfum discret d’alegria amb cansament feliç. Ahir va ser dia de fer balanç, però avui hi ha amnèsia de deures, retrets i culpes... Hi ha ganes d’any nou, de sàvia fresca, de nous projectes.
Enguany el restaurant Semproniana farà 30 anys. Va ser un projecte d’una noia abrandada que encara no havia fet els 25 anys i ja se sentia prou madura i capaç d’apujar la persiana d’un negoci propi. 30 anys que han passat en un no res i, en canvi, són tota una vida, i tota una fita en una ciutat que es renova constantment, on sembla que només interessin les inauguracions. Aquell projecte continua viu perquè mai ha deixat de ser un projecte, sempre ha tingut un punt d’inacabat, d’imperfecció i sempre hem tingut la sensació de ser uns principiants, uns aprenents. I perquè la feina dia rere dia m’ha mostrat que aquella noia que es creia prou madura i capaç d’apujar la persiana d’un negoci propi és prou immadura per confiar que hi haurà un dia que aquell projecte serà un negoci consolidat.
Així, obro cada dia la persiana, convençuda que avui sí que serà un gran dia i aquest nou any, l’any que tot serà millor. A tots aquells ingenus que teniu esperança, bon any.