El Zoo de Barcelona ja té veredicte. En l’últim ple de la seva primera legislatura, el govern d’Ada Colau aprovava per unanimitat la seva transformació en un centre de referència en la conservació i divulgació de la fauna autòctona del Mediterrani. És a dir, en una espècie de Molló Parc però, a diferència d’aquest, que acull óssos o llops al cor dels Pirineus, el centre mediterrani (ara parlo del Zoo) es trobaria entre la Ronda del Litoral i la Gran Via. Així doncs, el nostre estimat Zoo entra en una nova etapa. A mesura que els animals exòtics es morin, com el rinoceront o la família d’elefantes, aquestes espècies aniran desapareixent. I aquelles que es puguin traslladar a reserves o santuaris com els camells o les zebres, també les perdrem de vista. Sembla que les espècies amenaçades com els orangutans o les gaseles mohor, podran seguir reproduint-se sempre que es demostri que poden ser reintroduïdes al seu hàbitat natural. I tot per només 64 milions d’euros!
“Una educació basada en l’empatia amb els animals pot reduir la violència interpersonal, el bulling escolar i fomentar la cultura de la pau”
El motor d’aquesta revolució ha estat la plataforma animalista ZooXXI, una proposta d’ordre internacional per a la reconversió dels parcs zoològics per tal d’adaptar-los a la ciència i a l’ètica de la nostra època. Entre altres objectius, els animalistes plantegen convertir el Zoo en un centre que qüestioni la captivitat i esdevingui (més enllà d’una instal·lació artística, opino jo) un espai pedagògic de reflexió col·lectiva. Segons expliquen els animalistes, els experts en l’àmbit de prevenció de la violència asseguren que una educació basada en l’empatia amb els animals pot reduir la violència interpersonal, el bulling escolar i fomentar la cultura de la pau; la qual cosa s’aconseguiria educant en l’espècie -els elefants-, però també en l’individu -l’elefant- com un ésser únic i irrepetible amb una vida emocional plena. Ara bé, em pregunto si després de neutralitzar el Zoo (els treballadors del parc temen que ningú vindrà a veure les llúdrigues del Besòs o els tritons del Montseny), la plataforma ZooXXI es llançarà també al coll de l’Aquàrium de Barcelona; com a mínim, per alliberar els dos o tres pops que tenen a la peixera entre els dos túnels subaquàtics.
Pop en una peixera / Foto: edmondlafoto
“Els pops també tenen una vida emocional: pateixen i experimenten trastorns profunds del seu estat d’ànim”
El pop és un animal invertebrat de la família dels mol·luscs cefalòpodes present en aigües temperades de tots els mars i oceans del món (s’han identificat més de 300 espècies diferents). Els seus vuits braços plens de tentacles i el seu cap bulbós proveït de dos ulls amb pupil·les en forma de U, generen una imatge d’ells o d’elles inconfusible (és una espècie dioica i els seus individus pertanyen a un dels dos sexes). És considerat l’animal invertebrat més intel·ligent del planeta, malgrat que la ciència desconeix encara d’on li ve aquesta intel·ligència. D’igual manera que els humans, els micos o els dofins, el pop té un cervell relativament gran en comparació al seu cos. Però, a diferència de nosaltres, els pops tenen una esperança de vida molt curta i no formen vincles socials duradors; unes condicions a priori necessàries per al desenvolupament de la intel·ligència entesa com a la capacitat d’idear solucions a problemes o de planificar maneres d’afrontar reptes futurs. El quid de la qüestió, tanmateix, és que a part d’intel·ligents els pops també tenen una vida emocional: pateixen i experimenten trastorns profunds del seu estat d’ànim. Per si ho dubtes, et recomano mirar el documental guanyador de l’Òscar ‘My octopus teacher’ (disponible a la plataforma Netflix), que narra la relació entre un bussejador i un pop en un bosc d’aigües submarines a Sud-àfrica.
“La producció de pop ja és quasi una realitat de l’aqüicultura, la qual s’anirà sofisticant presumiblement a base de farines processades i antibiòtics”
Bussejant per les platges i cales de Catalunya, és fàcil veure un pop entaforat entre les roques, camuflat sota la sorra, encofrat dins unes conquilles, fent-se l’estaquirot al costat d’una esponja o bé despistat a la recerca d’un cranc; moment idoni per agafar-lo pel cap o disparar-li amb l’arpó (recorda que és indispensable la llicència de pesca de superfície o submarina, i que cal respectar les talles mínimes). En l’àmbit comercial, la pesca sostenible del pop es realitza amb nanses, que són com cistelles on el pop entra i no pot sortir, o cadups, un art de pesca artesanal que consisteix a calar una mena d’àmfores de fang on els pops s’hi posen buscant refugi o un cau per a instal·lar-se. Desgraciadament, el pop es pesca també amb arts d’arrossegament; un mètode que a part de degradar el fons marí, els emboteix, degradant també les seves propietats organolèptiques. Això no obstant, la producció de pop ja és quasi una realitat de l’aqüicultura, la qual s’anirà sofisticant presumiblement a base de farines processades i antibiòtics (a diferència de cultivar llobarros o daurades, peixos de nul·la intel·ligència, el cultiu de pop suposa un gran repte a causa de la seva capacitat d’avorrir-se).
Pop amagat en unes conquilles / Foto: arhnue
Al Mediterrani existeixen tres espècies de pop: el pop roquer (Octupus vulgaris), de fins a un metre i vuit quilos de pes; el pop blanc (Eledone cirrhosa), que assoleix els dos quilos però en general és menut (els venerats popets); i el pop mesquer (Eledone moschata), endèmic del mare nostrum i de pes i mida semblant al pop blanc. Si a un restaurant demanes pop i et serveixen la típica pota amb guarnició, saltejada, a la brasa o bullida, de segur que menjaràs pop roquer. Però si et decantes pel pop amb ceba o qualsevol xup-xup tradicional de pop, el més segur és que mengis pop blanc o pop mesquer (aquest últim d’un aroma pudent, no obstant el mesc és la substància més cara de la perfumeria). La qüestió és que, mengis el pop que mengis, menjaràs cervell; perquè les seves neurones es distribueixen al llarg dels seus braços i tentacles i, tècnicament, el seu cervell és el seu cos i viceversa. Per tant, si no menges cervell per principis; ni de xai, ni de vedella, ni de porc… tampoc hauries de menjar pop; un animal amb tres cors capaç de patir i sentir com tu. Tanmateix, si beneeixes tot allò que et cau al plat, des d’una gamba a un entrecot, des d’un enciam a un cervell, amb el pop tens un motiu afegit: és un dels aliments més complets i saludables que existeix i la gallega, a rodanxes sobre un toll d’oli bo i amb un polsim de pimentó, és un delit insuperable.
Pop a la gallega / Foto: Arnau Vilà