Ras i curt, comencem per definir a una persona clínicament obesa i esbrinar si formes part del 17,5% que ho és al nostre país (Idescat, 2020). Des del 1850, l'obesitat es mesura mitjançant l'Índex de Massa Corporal (IMC), que és el resultat de dividir la massa d'una persona (en kilograms) entre la seva altura al quadrat (en metres). Segons dicta l'OMS, una persona adulta amb un IMC per sota de 18 kg/m² es considerarà massa prima; entre 18 i 25 kg/m², amb un pes normal; entre 25 i 30 kg/m², amb sobrepès (on ja es troba el 42,1% dels homes i el 26,8% de les dones catalanes); i, per sobre de 30, amb obesitat. Fet aquest repàs, i ara que ens hem classificat i sabem si ens manquen escudelles de carn o verdures, traslladem-nos mentalment a les illes paradisíaques de l'oceà Pacífic, aquest lloc que ocupa un terç de la superfície del planeta, però que representa menys de l'1% de la població mundial. Concretament, viatgem fins a l'illa de Nauru, en plena Micronèsia (per cert, el tercer país més petit del món després del Vaticà i el Principat de Mònaco); un atol o escull de corall rodejat d'aigües turqueses, palmes cocoteres i peixos de colors, l'aroma a la brasa dels quals ja ens sembla que tenyeix el seu aire tropical. Tanmateix, un cop posem un peu a l'illa, a primer cop d'ull el panorama no s'ajusta a les nostres expectatives. En lloc de cabassos de fruites exòtiques, batuts irisats coronats amb para-sols de paper, i homes i dones esveltes engalanats amb flors, el còctel de benvinguda es compon per llaunes de Coca-Cola, aletes de pollastre fregit amb maionesa i boles de gelats processats banyats amb xarop de colors impossibles. I, per més inri, absolutament tothom és obès. O millor dit, molt obès. I, tal com canten els Manel, sembla ‘que els hi comenci a regalimar pel front oli de sobrassada com si fos suor’.
Primer varen ser les conserves i després el menjar processat. I, un cop la indústria alimentària va desembarcar a l'illa, els índexs d'obesitat i diabetis es van disparar
Breu història d’un desastre
Nauru va ser 'descoberta' durant el segle XVIII pel capità britànic John Fearn. A partir d'aleshores, i sense tenir massa en compte a la població nadiua que des de feia mil·lennis habitava aquest microcosmos, l'illa va anar passant de mans (dels alemanys als anglesos, als japonesos, als australians) fins a aconseguir la seva independència l'any 1968. Inicialment, l'interès per aquesta illa responia a la seva posició estratègica a prop de tot i de res al mateix temps. Però, quan el 1903 es va descobrir que el tros de terra era en realitat un enorme dipòsit de fosfats (o, en altres paraules, una gran muntanya de merda d'ocells -el guano- que durant milers d'anys havien utilitzat aquest indret com a parada en les seves rutes migratòries), aquest lloc paradisíac va passar a convertir-se en una mina a cel obert de fertilitzants orgànics. De resultes d'aquesta explotació, allà cap als anys setanta, Nauru es va convertir en el segon estat més ric del món (amb una renda per càpita de més de 50.000 dòlars americans!), a més d'un paradís fiscal sense cap normativa contra el blanqueig de capitals, la cosa va atraure encara més la inversió estrangera. Això no obstant, els vents favorables van durar ben poc. Quan encara no feia cent anys que s’extreien, els fosfats van exhaurir-se, i una successió de governs corruptes d'herència colonial va conduir el país a la ruïna. A partir d'aleshores, la situació no podia ser més desoladora. L'interior de l'illa tenia un aspecte de paisatge lunar, la llacuna que des de temps immemorials havia servit per a criar peixos s'havia convertit en un pou de metalls pesants, i en un tancar i obrir d'ulls, l'indret més fèrtil del món s'havia convertit en un lloc impossible per a l’agricultura.
El món s'ha sumit en aquesta contradicció: mentre una meitat es mor de gana l'altra es mor d’obesitat
Una illa a l’horitzó
El paradís s'havia tornat l'infern. L'època de les vaques grasses havia generat una demanda d'aliments de luxe, que aviat va reconvertir-se en la necessitat d'importar aliments bàsics de l'exterior. Primer varen ser les conserves i després el menjar processat. I, un cop la indústria alimentària va desembarcar a l'illa, els índexs d'obesitat i diabetis es van disparar. Avui, el 94% dels nauruans té sobrepès, el 60% obesitat, i, segons la Federació Internacional de Diabetis, Nauru és el país del món amb més afectats per aquest ordre metabòlic amb un terç de la seva població. De fet, si aquests valors no són pitjors, deu ser perquè des del 2001 Austràlia desvia cap a Nauru part dels immigrants il·legals famèlics interceptats provinents d'Indonèsia i el sud-est asiàtic, els quals, a canvi d'una bona suma de diners, mantenen en condicions molt dubtoses en un camp d'internament. Però tornant ara a la perspectiva nutritiva de l'illa, no hi ha dubte que el paratge és avui apocalíptic. Quan els seus habitants no moren d'un atac de cor viuen castigats per tota mena de desordres metabòlics. És més, són tan grassos que ni tan sols poden sortir a pescar, ofici que requereix una bona condició física. La història de Nauru, però, si bé és la més radical, no és tan diferent de la de la resta d'illes del Pacífic, o de molts pobles de l'Amazònia, l'Àfrica tropical o les estepes asiàtiques. El món s'ha sumit en aquesta contradicció: mentre una meitat es mor de gana l'altra es mor d'obesitat. A Catalunya, la tendència és inqüestionable: estem cada dia més grassos i grasses. I, si l'esperança de vida continua pujant, és gràcies a la combinació de pastilles que ens mantenen com un tros de carn abandonat a la nevera, sense podrir-se per la quantitat de conservants que porta. Dit això, i si no era Ítaca l'illa que albiràvem a l'horitzó?
