La bodega centenària al bell mig de la Barceloneta, amagada dels turistes, on fer un bon vermut

La Barceloneta és, sens dubte, un dels barris més pintorescs de la ciutat. Però també és cert que és un dels barris que més ha canviat els darrers anys, en part a causa de la massificació del turisme. De fet, ha canviat tot el districte de Ciutat Vella. La cosa no és com abans. Amb l’arribada de les olimpíades, les piconadores van arrasar part del barri, i el que van deixar dempeus s’ho han carregat els turistes. Van acabar amb la Barceloneta dels chiringuitos, la Barceloneta on menjaves paelles amb els peus a la sorra mentre escoltaves en Bernardo fotent la tabarra amb la guitarra, la Barceloneta on aparcaves davant del restaurant per cruspir-te unes gambes mentre els vailets del barri et pispaven el radiocasset del cotxe, la de la llibreria Negra i Criminal, on comprava les novel·les de segona mà del famós comissari Maigret, la de la flauta de cervesa amb russa picant del Vaso de oro, quan el local no estava a petar de japonesos, la de les iaies a la platja envoltades de criatures amb el mocador al cap mentre els iaios jugaven a dòmino, la d'en Pepe Rubianes prenent-se un dònut amb cacaolat al Bar Electricitat... Ep, alerta!, aquest bar encara no se l’han carregat, penso, així doncs, aprofito que estic vaguejant pel barri per acostar-me a la plaça del Poeta Boscà, on també hi ha el mercat, i entrar a fer-hi un vermut.

És un celler centenari tal com Déu el va portar al món, és a dir, mantenint la decoració tal qual van obrir, ara fa més de cent anys. Amb el seu aire modernista, està presidida per una majestuosa barra de marbre ovalada, amb el seu passamà. L’ambient és certament únic, veig les taules de marbre amb les seves cadires de fusta, la nevera centenària de fusta amb les botes de vi a sobre i els finestrals per on entra un sol enlluernador, amb unes vidrieres de l’època. 
Recolzat a la barra, demano un vermut negre i unes anxoves, que em serveixen diligentment. Abans, però, passen un drap pel marbre per netejar-lo de males herbes. Al costat hi tinc una taula amb avis; al davant, una altra amb jovent omplint la taula de cerveses, i “al final de la rambla”, uf, vull dir, al final del local, amb un vermut a la mà, veig en Santiago Auserón. Per cert, he hagut de mirar-me'l dues vegades per reconèixer-lo, i és que l'edat passa per a tothom.

Per davant meu no paren de desfilar truites de patates amb una pinta increïble. En demano un tall abans no m’hi abraoni a sobre. En Javier, que fa disset anys que és l'encarregat del negoci, m’explica que les truites les fa la Pili, una senyora que va treballar durant molts anys al bar i que, un cop jubilada, i per allò de sentir-se activa, encara els continua preparant les truites de patates. És gloriosa. També em comenta que el local es va inaugurar el 1908 i que ara el porta en Toni, gendre de la Victòria, que és la propietària ja jubilada. Ell està encantat amb els propietaris, però sap que si algun dia —per circumstàncies de la vida— canvia de mans, haurà de valorar si l’interessa, perquè ara està molt content i la Victòria ha estat com una mare per a ell. 

Demano un altre vermut mentre em comenta que al llarg de la setmana estan més tranquils, ja que només serveixen esmorzars i vermuts, però el cap de setmana obren a la nit i el bar s’omple a vessar de parroquians tot el dia, que formen llargues cues a la porta. Tanmateix, fan festa grossa quan apareixen els gitanos rumbers del barri.

Amb els anys, han notat la massificació al barri, però els turistes no han entrat al seu bar. Creu que el motiu és que no tenen braves ni paelles, i per això no els interessa fer-hi cap. La majoria dels clients són de la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat. Els plats més demanats són la russa de cranc (que no recomano), les anxoves del Cantàbric i la truita de patates. El lacón, segons el Javier, és el millor de la ciutat. El compren cuinat al forn i ells el serveixen fred.
Buido el got, surto del local i em perdo sense pressa pels carrerons de la Barceloneta. Potser em trobo amb “la negra flor”, com deia la cançó de Radio Futura. Qui sap.