El bar La Plata ha estat notícia darrerament per dos motius. El primer és que el mes de juliol van rebre el premi de La Gourmeteria a la Bodega emblemàtica de Catalunya 2026. El segon és que fa poques setmanes han publicat el llibre La Plata. El bar de Barcelona, escrit per Roger Pasqual, periodista i net dels fundadors Pepito i Quimeta i, al seu torn, fill de l’Anna, on explica els vuitanta anys del bar des que van aixecar la persiana l’any 1945, però també el context històric d’aquella època a la ciutat de Barcelona. Avui, asseguts al bar amb el Pepe, el Roger i l’Anna, fem unes cerveses i uns peixets fregits mentre em fan cinc cèntims de tot plegat.
L’Anna és una de les protagonistes clau de la història del bar la Plata. Ella va néixer al carrer Ample, tot i que actualment viu al carrer Bòria tocant al carrer Princesa, just al rovell de l’ou de Ciutat Vella. És cert que el barri ha canviat molt els darrers anys, però em confessa que es resisteix a marxar perquè és una romàntica, potser l'única supervivent al barri de la seva colla, ja que les seves amigues en van marxar fa anys una vegada casades. En Roger, en canvi, actualment viu a la Vila de Gràcia, a tocar del Camp de l’Europa, però va néixer a Ciutat Vella i va estudiar a Sant Felip Neri, d’on guarda molt bons records.
Coses de la vida, l’Anna amb 24 anys es va quedar embarassada i per aquest motiu la van acomiadar de la feina. Va ser en aquell precís moment que la seva mare, la Quimeta, li va oferir incorporar-se al bar, tot i que de manera momentània, i el que va començar com un impàs mentre trobava alguna altra cosa va durar trenta-cinc anys. El Pepe, per als que no el coneixeu, és el protagonista principal i la veritable ànima del local des de l’any 1972, quan el contracta el Pepito amb tan sols 15 anys, justament quan ella en tenia 17; el millor fitxatge que podien fer, segons comenta l’Anna.
Els pregunto per què no van fer com la resta de veïns, vendre’s la finca amb el bar i sortir corrents amb els diners. I em responen que, de comú acord, van decidir mantenir-ho tot perquè a la balança pesaven més els bons moments que havien viscut que els dolents. D’aquí el sentiment d'amor-odi amb el bar a causa del desgast que els va produir tantes hores de treball als seus pares i a ella mateixa. Continua explicant que alguns dels records que conserva no són tan bons com altres; en aquest sentit, de molt petita, quan arribava de l’escola, recorda el bar ple a vessar buscant el seu pare per fer-li un petó entre les cames dels clients abans de dinar a la cuina amb la resta dels seus germans, igual que recorda que els seus pares arribaven a casa a les dotze de la nit i, per tant, aquella carència afectiva la va perseguir durant anys, tot i que de petita tenia una habitació plena de joguines que era l’enveja del barri, per on desfilaven totes les seves amigues. S’emociona en recordar-ho.
Vuitanta anys després, La Plata continua dempeus, fidel a la seva història i orgullosa d’haver resistit mentre el barri canviava al seu voltant
En general, està molt contenta de com han anat les coses una vegada ja es fa càrrec del negoci. Recordem amb enyorança aquella famosa ruta de l’elefant, quan el carrer estava ple de bars i bodegues i s’omplia de gent d’altres barris tots els dijous, divendres i dissabtes, era una bogeria. De tots aquells locals només resta obert La Plata, ells, i estan ben orgullosos d’haver resistit el pas del temps sense tocar ni una rajola i mantenint encara molts dels clients de tota la vida, perquè la resta de les oficines de Correus, l'ONCE, els portuaris i les agències de duanes han desaparegut.
L’oferta actual no té res a veure amb l’oferta de fa vuitanta anys; llavors feien esmorzars de cullera per als portuaris, algun estofat i menuts que aconseguien d’estraperlo, perquè era molt difícil aconseguir menjar en aquella època. Però el 1952, ho recorda perfectament, la Quimeta va dir adeu als plats de cullera i es va centrar en els tres platets que tant han triomfat fins ara: el peixet fregit, el tomàquet amb ceba i l'anxova amb pa amb tomàquet (la botifarra de Sant Cebrià de Vallalta va arribar més endavant). Insisteix a dir que el peixet ve diàriament de la subhasta de la Barceloneta perquè en gasten molt, però quan no en tenen, el van a buscar a altres llotges.
Però el bar La Plata s’ha guanyat una fama molt merescuda pel tracte que et dispensa el Pepe, i també per la qualitat i els preus de les tapes. Fixa't que et pots cruspir un platet de peix fresc fregit per 3,5 €. Així s’entén millor que puguin fregir seixanta quilos de peix al dia. D’altra banda, sempre han pensat que si apugen els preus de les tapes guanyaran els mateixos diners que ara, però perdran aquells clients de tota la vida que encara mantenen i tant estimen, i això no volen que passi de cap de les maneres. Per tenir-ho clar, actualment ofereixen les quatre tapes per dotze euros; riu-te’n tu de segons quins menús degustació i dels platets per compartir als locals hipsters creats per grups inversors, per favor!
Com deveu suposar, La Plata també és refugi de famosos. Així, és habitual trobar-t'hi el Ferran Adrià, la Judit Mascó o el Manolo García, entre altres. La llista és interminable, i al llibre comprovareu que altres personatges com Cubala o Pau Donés, ja desapareguts, hi feien cap habitualment. L’altre dia, sense anar més lluny, el van visitar el Carles Gaig i el Javier de las Muelas per atipar-se dels famosos peixets fregits. La clau de tot és que el Pepe tracta tothom igual, sigui famós o no, perquè es trobin com a casa. De moment, el Roger li ha prohibit jubilar-se almenys fins que el seu fill compleixi els 18 anys. Així doncs, estem d’enhorabona: tenim bar Plata i Pepe per dies!