Diumenge passat vam celebrar la Festa de la Mongeta del Ganxet a Llerona, una festa entranyable que homenatja la pagesia local i promou i difon aquest meravellós producte. Si tot sovint les mongetes semblen perdigons, per la duresa i les inevitables conseqüències fisiològiques, la del ganxet és mantega pura, una delícia. Sempre m’ha sorprès i m’ha fet gràcia que els llegums competeixin en un rànquing de preferències. Com en un pòdium, oscil·len entre l’or i el bronze depenent de la seva popularitat i prestigi.
Quan jo era petita, als llunyans anys 70, la mongeta era la reina, seguida de la llentia i, en darrer lloc, el cigró. Als 90 les amanides de llenties van omplir les cartes dels restaurants més selectes i van passar per davant, en el pòdium, a les mongetes. L’èxit incontestable de l’hummus entre els joves ha fet que, avui, el cigró sigui el mereixedor de la medalla d’or de la popularitat, seguit per la llentia i, en darrer lloc, la mongeta que, a més, li han penjat la gramalleta de ser la causant del descontrol de les pitjors flatulències.
Més de 800 persones abraçant el bronze dels llegums
Diumenge, vam aplegar-nos a Llerona més de 800 persones. Si les del ganxet generessin tants gasos, la carpa mòbil que acollia la festa s’hauria elevat com un globus aerostàtic, enviant-nos a tots a l’estratosfera i perdent-nos sempre més. Al contrari, vam compartir plàcidament la tarda sense cap concert de tubes dissonants mostrant als escèptics que la del ganxet és una mongeta que et permet una elegant relació social.
En la meva ingenuïtat innata, sempre havia pensat que el nom ganxet feia referència al color blanc trencat característic dels tapets de ganxet. Sí, aquells tapets teixits durant hores escoltant les radionovel·les i que es posaven per protegir la fusta bona dels aparadors als rebedors de les cases del segle passat i sobre els quals es mostraven amb orgull les fotografies emmarcades del matrimoni el dia del casament, el fill vestit de primera comunió i el retrat dels difunts avis. Doncs el nom de ganxet no té res a veure amb els fils i les agulles de cosir, sinó que el seu nom es deu a la forma de ferradura, de ganxo, que la fa tan fàcil d’identificar. De manera que no hi ha confusió possible i, per tant, no hi ha excusa creïble per arribar a casa amb una Michigan qualsevol.
La paradoxa dels llegums a l'estat espanyol
I ja que em preguntes què he volgut dir amb "una Michigan qualsevol", t’ho contestaré. He volgut sacsejar-te, despertar-te de la bonhomia que desprenia aquest amable i suau escrit sobre la mongeta i fer-te saber que la majoria dels llegums que mengem són produïts fora del país, malgrat que l’estat espanyol és el principal consumidor d’Europa. Importem fins a un 80% de la demanda interna. Els cigrons venen de Turquia i Mèxic, les llenties del Canadà, i les mongetes d’Argentina. De manera, que si volem continuar tenint aquesta delicada, mantegosa, deliciosa i elegant mongeta, el primer que hem de fer és protegir i donar suport als productors locals que són més poetes que pagesos i que la continuen fent més per amor i responsabilitat que, per descomptat, rendibilitat. I protegir i donar suport significa llegir atentament l’etiqueta dels paquets que comprem procurant no caure en la trampa que “envasat a” no és sinònim de “produït a”.
Si ens empassem un plat de mongetes que han viatjat més de 10.000 km, els pets que ens tirarem foradaran la capa d’ozó perquè haurem d’afegir a la nostra llufa els gasos contaminants del llarg viatge que acumula la humil mongeta. De manera que el pet tindrà unes conseqüències molt més enutjoses que la simple molèstia olfactiva per als companys de taula. Serà un pet de flaire fètida i podrida que ens tombarà a tots. Si volem continuar vivint plàcidament a casa nostra, al nostre planeta, menja mongeta del ganxet de Llerona, si us plau. D’altra manera, pagarem molt car el llegum barat.