El veritable estiu és a la memòria i també a les fotografies descolorides que trobes a les capses de sabates perquè no tenen prou qualitat ni transcendència per estar emmarcades sobre el tapet de ganxet de la taula raconera del menjador. Aquelles fotografies mig borroses, minúscules, amb una orla blanca on, amb sort, hi ha impresa la data. La meva fotografia és del 1973 i hi surto amb un vestit de bany i menjant amb desfici un tall immens de síndria. Revisc amb nitidesa aquell moment: érem a la piscina i la mare ens feia sortir de l’aigua per berenar pa amb tomàquet, fuet i síndria. La síndria, menjada dempeus, amb els peus molls, els cabells xops i els llavis blaus, amb el suc regalimant pels braços, és la llibertat absoluta, l’anarquia infantil.
Nostàlgia, estiu i un aliment per a l'eternitat
L’estiu de la infància és el lloc on tots voldríem tornar. Clar que hi ha situacions per a tot i per a tothom, però fins i tot els estius avorrits generen nostàlgia. I la nostàlgia gairebé sempre té el gust d’un aliment. Hi ha qui el seu estiu és un Frigodedo, un pestiño del poble dels avis, unes cireres, una Mirinda, una orxata, uns fartons, unes mores collides entre esgarrinxades o un arròs a la cubana. I poc té a veure amb la temporada ni amb el mercat. Els aliments de l’estiu de la infància són retalls de la novel·la vital, de les històries particulars, de les minúscules anècdotes engrandides per la menuda mida del protagonista o de l’aroma persistent al racó més recòndit del cervell que quan, de sobte, t’envaeix, el retorn als dies que cantaven les llagostes és immediat.
I, per a mi, ja us ho he dit, els estius de la infància són síndria. Trossos enormes en boques minúscules, galeries fetes amb els dits per treure’n totes les llavors, cotnes ratades fins que no hi quedava ni un rastre de vermell i, el regal, la part central, la més carnosa, alliberada de llavors, el premi per als persistents. He continuat professant devoció per la síndria. Cada estiu són postres obligades, malgrat que mai no tornarà a tenir aquell gust, totalment mitificat.
De la síndria no només m’agrada el seu preciós color, la textura de queixalada, la dolçor fresca, la fredor que contrasta amb l’ardor del sol, de la síndria exalto els seus valors: convida a compartir taula, només la compraràs si sou força gent a compartir-la. És la fruita que abandera la comensalitat. És democràtica. Recordo un acudit, bastant poca-solta, que deia alguna cosa així com que el parent pobre del “meló amb pernil” era la “síndria amb mortadel·la”. Doncs potser sí, la síndria remet a xancletes, para-sol i càmping, les fruites també tenen el seu rang social, la seva casta.
De la síndria no només m’agrada el seu preciós color, la textura de queixalada, la dolçor fresca, la fredor que contrasta amb l’ardor del sol, de la síndria exalto els seus valors: convida a compartir taula, només la compraràs si sou força gent a compartir-la. És la fruita que abandera la comensalitat. És democràtica.
No només és poc elitista, sinó que és llibertat, la llibertat de no necessitar més que una navalla perquè es menja a queixalada franca, li sobren els coberts. Perquè si la voleu gaudir, els trossos que us heu de posar a la boca han de ser grans, immensos. Proveu-ho. El tros enorme, premut amb el paladar, fa esclatar l’aigua dolcíssima. Si us plau, no la serviu tallada a bocins petits, la preuada aigua quedarà escampada sobre la fusta de tallar. Talleu-la sempre a la clàssica, a llunes, perquè, de sobte, se us dibuixarà a la cara un immens somriure vermell. La síndria sempre és alegria.
Saber-la triar és un art i un maldecap
Però tanta alegria desapareix quan obres la síndria i... ai las, és una mena de cosa seca, tova, fofa i sosa. Quin disgust una síndria disgustada! I per això, saber-la triar és un art i un maldecap. Com sempre, per triar-la, hi posarem tots els sentits. La vista: com més rodona, millor; sense ferides ni esquerdes a la pell, de pell fosca i una bona taca groga a la zona de la flor. La taca groga és un senyal que és dolça. El tacte: la síndria ha de pesar. Si és lleugera és que és buida. I ara, el moment de la percussió: hem de picar-la pels costats i ha de fer una mica d’eco, has de notar els cops per l’altra banda. Quan piquem, hem de notar que és sòlida.
Ara, també la venen tallada, que facilita l’examen visual i és més fàcil de triar. Però és bonic saber triar una síndria, és com un petit triomf. Un cop a casa, l’obrirem longitudinalment, perquè la part més dolça es concentra en la taca groga i, si l’obrim d’aquesta manera aconseguirem que quedi més repartida. Quan l’obrim hem de sentir que fa un soroll cruixent. Crec. La guardarem a la nevera, però que no li toqui el gel, que la crema i l’estova. A mesura que passa el temps, la síndria perd textura i es liqua. Però calenta tampoc val res, de manera que l’obrirem una mica abans de dinar i la mantindrem a la nevera.
La vista: com més rodona, millor; sense ferides ni esquerdes a la pell. La taca groga és un senyal que és dolça. El tacte: la síndria ha de pesar. Si és lleugera és que és buida. I ara, el moment de la percussió: hem de picar-la pels costats i ha de fer una mica d’eco. Quan piquem, hem de notar que és sòlida.
Però només mengem síndria per postres? No pas! També la podem afegir al gaspatxo, fent-lo més dolç i aromàtic, en podem fer amanides -combinada amb tomàquet- i podem deixar-nos anar amb plats creatius: combineu-la sempre amb làctics (tipus cabra, saborosos, o burrata) i també amb peix blau (anxoves, seitons, sardines a la brasa). Si malgrat que totes les mesures a l’hora de comprar-la han fallit i la síndria ha sortit trista, la millor opció és cuinar-la, transformar-la i incloure-la en plats salats. I si no voleu claudicar i la voleu servir per a postres, si no és molt dolça, tres trucs:
- Poseu-hi una mica de sal, que la farà més dolça.
- Aromatitzeu-la amb un raig de suc de llimona o llima i una mica de menta picada.
- Afegiu-hi un polsim de canyella.
Cada tros immens que faig encabir dins la boca em transporta a la felicitat edènica de les vacances quan l'única preocupació era inflar les rodes de la bicicleta i espantar els mosquits. I a aquella fotografia descolorida del 1973 que he trobat avui a la capsa de sabates.