Als catalans, aquella mítica frase cloenda de la gran Casablanca “sempre ens quedarà París”, no ens ha fet mai frisar. Per sacsejar-nos, per emocionar-nos, o per fer-nos reaccionar, l’epíleg de qualsevol pel·lícula hauria de ser: “sempre ens quedaran els rovellons”. I és que, des dels ancestres dels ancestres, la nostra cultura és micofília, que significa que estem totalment tocats del bolet, embogits. És una fal·lera col·lectiva que ens genera encara més sentiment d’arrelament i pertinença que l’ús de la ela geminada. La simple imatge de les parades de mercat curulles de ceps, els arrossos melosos amb trompetes de la mort dels restaurants i les truites sucoses de camagrocs dels vespres de diari, són somnis d’escenes eròtica-festives d’un nivell lúbricament superior a la mantega dels tangos de París. Però el plaer d’omplir el cistell al mercat queda lluny del punt B (el punt sexi-bolet), si el comparem amb l’orgàsmic moment de trobar un rossinyol sota un pi. Anar a caçar bolets és l’autèntic i imbatible esport nacional del país.  

La crida del bolet és una obligació irrenunciable, un advertiment moral. Ho deixem tot. Tant és que tinguem una costella fracturada o que patim de pedres al ronyó. Tant és que hàgim de fer front a responsabilitats ineludibles o que tinguem nens o avis sota la nostra custòdia. El ressò del bolet pot arribar a provocar alteracions del sistema nerviós i de la capacitat intel·lectual en l'individu que en pateix l'impacte. Fins i tot s'han donat casos de variacions en l'estat de la matèria. Persones que no responen al perfil d'un romàntic han estat capaces de proclamar, amb un to arravatat, que el seu cistell “és encimbellat de rovellons i pinetells”. La bogeria que genera anar a buscar bolets és tal que hi ha qui gairebé només gaudeix d’agafar-los per a després llençar-los davant la possibilitat que siguin tòxics, i passar posteriorment pel supermercat per portar bolets “segurs” a casa. És, en aquests casos, que estic temptada a dir-los que tots els bolets es poden menjar, encara que sigui només una vegada. 

Aquesta és la part entranyable de la història. Però sembla que hi ha qui no ho considera ni romàntic ni tradicional, sinó que muny el bosc com si es tractés d’una vaca de llet infinita. I no amb l’objectiu de levitar, com si en comptes de menjar-se el pinetell a bocins se l’hagués esnifat per les foses en format pols, sinó amb la bruta intenció de fer-ne negoci. I això sí que no. Estem tocats, però som honestos. El bosc és de tots. De manera que la suma dels espoliadors més la marabunta de boletaires de diumenge han generat la reacció de l’Ajuntament d’Alins, al Pallars, de fer pagar una entrada simbòlica de cinc euros per persona per un màxim de deu quilos de bolets. S’han llegit, s’han sentit i s’han proferit protestes arreu. Aquesta és la raó d’aquest article: el suport a la decisió d’Alins perquè volem continuar festejant als boscos cada tardor i volem poder dir que, malgrat que el món s’acaba, “sempre ens quedarà un plat de rovellons”.