El Bar But és d’aquells locals que entren per la vista sense forçar res. Té un encant natural, descarat però càlid, d’aquells que només aconsegueixen els bars que coneixen bé el seu barri. Un espai petit, de fusta clara i plantes, amb una barra viva que dona la benvinguda com si fossis un habitual encara que hi vagis per primera vegada. Tot fa pensar en un bar informal, d’aquells per fer-hi una cervesa després de la feina, però al cap de pocs minuts descobreixes que aquí la cosa va molt més enllà: hi ha cuina de veritat, elaboració i sensibilitat, i una carta que es mou entre el confort i la sorpresa.
El Bar But s’ha guanyat fama de ser un d’aquells llocs “sense artifici”, però que treballen producte de qualitat. Plats elaborats disfressats de tapa i una atmosfera que fa que el temps s’aturi una mica. El local és petit, sí, i gairebé sempre ple —prou motiu per reservar—, però l’espai té aquesta energia que només tenen els bars que funcionen com a punt de trobada del barri. Gent recolzada a la barra a l’entrada, xupitos de vermut, una gilda volant, l’altell sempre animat… Gràcia pura i dura.
Tapes petites amb ànima gran
Comencem com s’ha de començar: amb una gilda clàssica, ben equilibrada i amb un bon filet d’anxova. Un mos que obre la gana sense soroll, però amb intenció, i que ens prepara per al primer cop a taula: el brie trufat del xef.
Aquesta és, literalment, una cunya de brie partida per la meitat i farcida d’una crema de trufa generosa. Aquí no hi ha mitges tintes. La trufa hi és, es nota, i el formatge manté aquella textura amable que tant agrada del brie. Un detall important —i que s’agraeix molt— és que n’hi ha de sobres. Cap d’aquelles situacions absurdes de tenir brie per donar i vendre i només quatre torradetes minúscules. Aquí, tot proporció i abundància.
El plat més divertit, però, va ser la brava del Bar But. És impossible no comentar-la. No són patates: és un gofre de patata. Una idea que, d’entrada, sembla una extravagància, però que quan la tastes té tot el sentit del món. Cada quadradet del gofre està farcit: un de salsa brava ben picant —picant de veritat— i un altre d’allioli suau i cremós. Per sobre, un bon raig d’oli infusionat amb una herba verda que hi aporta frescor. És divertida, sorprenent i, sobretot, molt bona.
Després vam tastar unes torradetes finíssimes amb mantega i anxova. La combinació és un clàssic universal, però aquí el tractament és elegant: la torrada, tan fina i cruixent, gairebé es trenca entre els dits, l’anxova és carnosa i de qualitat, i la mantega, airejada i cremosa, s’hi fon amb una suavitat deliciosa. És un mos curt, però profund, que combina potència i delicadesa.
L’últim plat va ser un mollete de porcheta amb un punt d’envinagrat (segurament cogombre) que equilibra el greix i refresca. El mollete —aquest panet blanc, tou, gairebé esponjós— contrasta molt bé amb una porcheta tendra, melosa, d’aquelles que fan honor al seu origen italià. Un entrepà que sembla senzill però que està extremadament ben cuidat.
Un bar que ha entès com es menja avui
Si alguna cosa defineix Bar But és aquesta barreja entre informalitat de bar i excel·lència de cuina. És el lloc on hi vas a fer una copa i acabes sopant, on una tapa pot tenir més elaboració del que sembla i on l’ambient acompanya sempre.
El servei també mereix menció: proper, simpàtic i atent. D’aquells equips que estimen el que fan i ho transmeten. I com que l’espai és reduït, el moviment constant de gent a la barra, l’altell i les taules crea aquesta sensació de “lloc viu” que tant costa de trobar.
No cal dir que el Bar But és una parada obligatòria per a qui estima les tapes ben fetes i els llocs amb personalitat. Un bar de Gràcia que cuina com un restaurant, que sorprèn sense escarafalls i que deixa ganes de tornar-hi. Plats que entren pels ulls, però sobretot pel paladar. Un d’aquells racons que mantenen viu l’esperit gastronòmic del barri: proper, artesanal i amb caràcter.