L'única cosa bona de perdre el tren als nassos és tenir l'ocasió de menjar una tapa de truita de patates deliciósa, sempre que l'estació tingui bar, és clar. Transformar l'infortuni en una oportunitat, vaja. Sempre m'hauria agradat molt començar una novel·la urbana ambientada a Barcelona amb aquesta frase, però mentre aquest moment no arriba, he decidit escriure-la a l'inici d'aquest article pel simple fet que la truita de patates més esponjosa que he tastat a la vida, amb el punt just de ceba, vaig trobar-la a la cafeteria Clot-Aragó de l'estació de rodalies homònima una vegada que havia d'anar a Hostalric i vaig perdre el tren per pocs minuts. D'això ja en fa dos o tres anys, però aquell dia, a part de gaudir d'un inesperat mos de categoria, sobretot vaig perdre la virginitat gastronòmica en un tema que m'ha causat intriga tota la vida: els bars ubicats al subsol, sota terra, lluny de la llum i la joie de vivre mediterrània d'una ciutat com Barcelona.
Si Dant a la Comèdia va dividir l'infern en nou cercles, els bars ubicats sota terra també es podrien dividir en tres tipus: els d'estació de tren, els d'estació de metro amb transbord de dues línies i els més enigmàtics de tots, que són els d'una estació on només passa una línia. El primer cercle no té massa misteri, ja que en una estació de ferrocarril on els trens pot ser que passin cada vint o quaranta minuts, és lògic tenir-hi un bar per matar el temps. Ara bé, quan la cafeteria en qüestió està a una estació de metro amb transbord, les preguntes comencen a aflorar soles. Durant anys vaig fer la connexió de la blava a la groga a Verdaguer i sempre que passava per davant el bar que hi havia, ara ja tancat, em preguntava si realment el transbord era tan llarg com perquè hi hagués gent que decidís parar a mig canvi de línia per fer un Aquarius, com si estigués corrent la mitja marató. O per fer un cubata, qui sap, com si el transbord fos un correbars de Festa Major. A mi personalment em semblava increïble i sobrer, però si el bar estava ple cada dia, amb diversos parroquians fent el tallat o l'orujo d'herbes fos l'hora que fos, és perquè tota aquella gent tenia algun motiu per no sortir al carrer.
Hi ha alguna cosa de vampirisme i nocturnitat suburbial en els bars de metro, especialment els que estan situats en estacions amb una sola línia, com per exemple el de la parada d'Hospital Clínic o el que hi ha a la d'Horta. A diferència del que passa a les estacions de Sagrada Família, Diagonal, Catalunya o Espanya, on l'encreuament de dues línies, el trànsit de viatgers i l'afluència massiva de turistes ha provocat que al subsol hi hagi cada vegada més franquícies com Enrique Tomás, Dunkin' Donuts o Alsur, a les estacions menys transitades comença a perillar l'existència dels bars-de-metro-de-tota-la-vida. Ja sabeu, tuguris que recorden el Bar Manel d'Estació d'enllaç, en els quals és possible fotre's un llom amb formatge, uns callos o una ensaladilla russa i que, a més, històricament han obert cada dia de sol a sol, per molt que la seva principal característica és que estiguin sota terra i sense llum solar. Quin sentit té, realment, parar a un bar així que literalment es troba a escassos vint segons de dos o tres bars idèntics però que estan a la superfície? Es a dir, al carrer. És a dir, al món.
Un servidor viu a la vora d'Hospital Clínic, per això cada vegada que hi agafo el metro i veig algú prenent un te, cruspint-se un entrepà o fins i tot fent-hi un menú de migdia, tinc un desig irrefrenable de parar-hi, fer una entrevista als propietaris, interrogar la clientela i preguntar-los per què prefereixen viure al subsol, com les Tortugues Ninja, que divuit esglaons més amunt, on hi ha tota una ciutat plena de bars esperant-los. No m'hi acabo aturant mai, però, segurament perquè a aquella hora del matí sempre vaig amb presses. Després de molts mesos debatent-me si fer o no fer aquest article, però, la setmana passada vaig decidir baixar a un d'aquests locals ubicats entre el carrer i l'andana, allà on el cambrer de torn, més que un cambrer, seria un Caront però sense barca. Em vaig asseure a una taula, em vaig demanar una altra tapa de truita de patates com aquella vegada al Clot i vaig encaixar, per fi, el trencaclosques del misteri: els bars de metro són indrets on no fa fred, on clients i propietaris són com una família i on, sobretot, no existeixen les presses. Són com una placenta maternal plena de pau, podríem dir, però amb quintos a un euro vint en comptes de líquid amniòtic.
Des d'aquell dia que em miro d'una altra manera els establiments de restauració al subsol que aparentment no tenen massa sentit, però que en realitat tenen tot el sentit del món: hi ha qui s'hi atura per demanar un cafè per endur i hi ha qui hi compra un donuts o un croissant perquè s'ha llevat tard i no ha pogut esmorzar a casa, però també hi ha gent, com jo l'altre dia, que hi fa parada pel sol fet que potser no escriuré mai una novel·la que tingui el mateix inici que aquest article, però volia escriure un article que tingui un final lleugerament semblant, però a l'inrevés. Si hi ha bars sota terra que funcionen a la inversa del món és, precisament, perquè la cosa bona de menjar un pintxo de truita de patates deliciós, sempre que sigui en un bar que té estació, és poder perdre el metro i saber que no se t'ha escapat res als nassos, ja que tornarà a passar quatre minuts més tard i tu, sense presses, podràs dedicar-te únicament a gaudir del menjar. Perquè la joie de vivre, a vegades, fins i tot sense la llum del sol, també és això.