La samfaina catalana és una d’aquelles receptes que demostren que amb verdures senzilles es pot construir un plat ple de sabor. Tradicionalment elaborada amb carabassó, albergínia, pebrot, ceba, all i tomàquet, funciona tant com a guarnició com a base de moltes altres preparacions. És habitual trobar-la acompanyant bacallà, però també combina bé amb pollastre, conill, porc, arròs o fins i tot una truita. La clau és respectar la textura de les verdures i evitar que el resultat acabi convertit en una salsa massa líquida. A la samfaina, el carabassó i l’albergínia han de continuar sent recognoscibles i conservar una mica de cos.
Una recepta de les de tota la vida per aprofitar la verdura de fa dies de la nevera
La textura és el que diferencia una bona samfaina
Per preparar-ne per a quatre persones cal una ceba, un pebrot verd petit, un pebrot vermell petit, mig carabassó, mitja albergínia, tres grans d’all, cinc tomàquets mitjans, una branca de farigola, oli d’oliva verge extra, sal i pebre negre. Primer es ratllen els tomàquets i es reserven. La resta de verdures es tallen a daus d’aproximadament un centímetre i mig, mentre que els alls es piquen ben petits.
En una paella fonda s’escalfen unes quatre cullerades d’oli d’oliva a foc mitjà. S’hi afegeixen els alls i, quan comencen a deixar anar aroma, s’incorpora la ceba amb una mica de sal. Es deixa coure uns deu minuts, sense presses, fins que comenci a quedar tendra.
Després s’hi afegeixen els pebrots, el carabassó, l’albergínia i la farigola. Es torna a salar lleugerament i es deixa coure tot plegat uns vint minuts a foc mitjà. Aquí és important no remenar de manera agressiva, perquè l’objectiu és que les verdures es cuinin sense desfer-se del tot.
El tomàquet s’afegeix al final perquè no quedi aigualida
Quan les verdures ja estan gairebé fetes, arriba el moment d’incorporar el tomàquet ratllat. S’hi posa un altre petit punt de sal i es continua la cocció a foc mitjà entre quinze i vint minuts, fins que l’aigua del tomàquet s’hagi evaporat gairebé completament.
Aquest és un dels passos més importants de la recepta. Una samfaina ben feta no hauria de quedar com una sopa ni com una salsa de tomàquet amb verdures perdudes a dins. El conjunt ha de quedar més aviat melós i lleugerament sec, amb cada ingredient encara visible. Un cop acabada, es pot servir immediatament o deixar reposar, perquè els sabors s’integrin encara més. És perfecta amb bacallà amb samfaina, però també amb carn a la planxa, peix al forn, arròs blanc o una simple truita francesa.
La gràcia d’aquesta recepta tradicional és precisament la seva versatilitat. Permet aprofitar les verdures de temporada, adaptar proporcions i preparar una bona quantitat per tenir una guarnició resolta per a diversos àpats. Sense tècniques complicades ni ingredients estranys, la samfaina continua sent una de les receptes més útils i agraïdes de la cuina catalana.