Què menjaven i què bevien els almogàvers en campanya?

Messina (regne de Sicília, Corona catalanoaragonesa); algun dia d’agost de 1303. Fa 723 anys. Un contingent de 6.500 almogàvers catalans, valencians i aragonesos, liderats per Roger de Flor, salpaven a bord de trenta-sis naus en direcció al territori de l’Imperi romà d’orient. Un any abans (31 d’agost de 1302) les cancelleries de Barcelona i de París havien signat la Pau de Caltabellotta, que confirmava el domini català sobre Sicília. I que deixava sense feina un contingent de milers d’almogàvers que havien estat la punta de llança de la conquesta catalana de Sicília (1282-1285) i de la persecució de la dissidència i de la pacificació de l’illa (1282-1302).

Què hi feien els almogàvers a Sicília quan ja s’havia acabat la campanya de conquesta?

La progressiva desaparició dels focus de dissidència formats per alguns barons feudals francesos que havien arribat a Sicília amb els usurpadors Anjou (1266) i que, després de la conquesta catalana (1282-1285), s’havien emboscat a l’interior de l’illa, feia, cada dia que passava, més innecessària la presència almogàver. Els conflictes amb la societat local –la difícil convivència entre militars i civils–  s’incrementaven a mesura que disminuïa la tasca que se’ls havia assignat. I els almogàvers  havien transitat de la categoria de garant de l’ordre públic –amb totes les reserves que implicaria el concepte "ordre públic" a l’època– a la de veritable problema d’ordre públic.

Representació coetània del desembarcament català a Sicília (1282). / Foto: MNAC
Representació coetània del desembarcament català a Sicília (1282). / Foto: MNAC

En aquest context de tensió, apareixeria la cancelleria de Constantinoble (1302), que veia amenaçades les fronteres dels seus dominis (l’Imperi romà d’orient), pels otomans. L’emperador romà-oriental Andronic II i el seu cunyat i aliat Teodor Svetoslav, rei de Bulgària, per una banda; i el rei Jaume II, per l’altra; van arribar a un acord que beneficiava totes les parts. Els almogàvers estacionats a Sicília des de la dècada de 1280, van ser enquadrats en una empresa militar mercenària de nova creació, anomenada Companyia Catalana d’Orient, i enviats a les províncies asiàtiques de l’Imperi romà d’orient (la península d’Anatòlia) per a dissipar l’amenaça turca.

Què menjaven aquells almogàvers quan entraven en campanya?

Els almogàvers portaven la fama de tenir una dieta molt frugal quan entraven en campanya. I no per una qüestió d’operativitat, sinó de logística. A la campanya de conquesta de Sicília (1282-1285) havien posat de manifest unes condicions físiques i unes habilitats militars que havien meravellat l’Europa de l’època. Segons les cròniques de Ramon Muntaner –el gran cronista militar del segle XIII català–, els almogàvers eren capaços de passar una, dues o, fins i tot, tres jornades, pràcticament sense menjar; lliurats a marxes rapidíssimes o a combats duríssims. Muntaner revela que, en campanya, s’alimentaven amb animals que robaven o que caçaven.

L’aliment protagonista del sarró d’un almogàver era el bescuit,  una massa de farina de blat, pastada amb poca aigua, fermentada amb poques hores i cuita dos cops

Muntaner explica també que, en campanya, els almogàvers es movien amb un sarró on portaven els aliments que consumien quan, en el decurs d’aquelles ràpides i dures marxes, no tenien a l’abast animals per a robar o per a caçar. En aquest sarró hi portaven aliments duradors que es conservaven bé en aquelles condicions: pa – a rossegons–; formatge curat i salat –en forma de trossos–; ceba i all. I Bernat Desclot, un altre cronista militar català de l’època, revela que en aquests sarrons també hi havia herbes naturals i aromàtiques –com la farigola o el fonoll–, que, amb el pa, s’utilitzaven per a fer "sopes escaldades".

Mapa de l'expedició almogaver de 1303 1305 i dels ducats almogavers creats posteriorment. / Foto: Enciclopèdia Catalana
Mapa de l'expedició almogaver de 1303 1305 i dels ducats almogavers creats posteriorment. / Foto: Enciclopèdia Catalana

Però, quin era l’aliment protagonista al sarró d’un almogàver?

L’aliment protagonista del sarró d’un almogàver era el bescuit,  una massa de farina de blat, pastada amb poca aigua, fermentada amb poques hores i cuita dos cops. Amb un propòsit evident: convertir aquella massa cuita, similar al pa, en un aliment especialment durador en el temps. I d’aquí ve el nom: en origen bis-coctus, que, en llatí, significaria ''dues coccions''. El nom del producte ens explica que ja existia a l’època del Baix Imperi romà (segles III a V). I altres fonts documentals medievals revelen que era un element bàsic de l’alimentació de la marineria; que seria, molt probablement, d’on ho havien adquirit els almogàvers.

Als indrets desconeguts, com podia ser el territori on combatien, l’aigua de boca podia ser un element molt perillós. Podia ser, perfectament, tòxica (contaminada per contacte amb metalls); o, pitjor encara, infectada per algun bacteri (per contacte amb femtes humanes o animals). I els almogàvers, en campanya, omplien la carabassa (la seva particular cantimplora) amb l’aigua de fonts considerades segures; però, tot i això, hi afegien un bon raig de vinagre per a desinfectar-la. Això no vol dir que només consumissin aquest beuratge. Per què, de la mateixa forma que robaven animals per menjar, també robaven vi i aiguardent.