Al llibre The Dogs Bark, podem trobar una autoentrevista que es va fer Truman Capote l’any 1972. Agafant-hi aquelles preguntes i passant-les pel sedàs gastronòmic, hem creat un qüestionari que només hem sabut batejar com El Test(olletes). Per aquesta peça inaugural, tenim l’honor de fer passar el test al Joan Pera. L’actor català, que actualment és al Teatre Condal amb la comèdia Junior sota la direcció de Joel Joan, ens recomana a continuació els seus restaurants predilectes, els plats que el fan tornar boig i els moments inoblidables viscuts al voltant d’una taula.
Per a mi, un àpat significa companyonia, reunió, et permet oferir als altres allò que tu tens
Si el que li resta de vida, només pogués sopar o dinar en un únic restaurant, sempre el mateix, ¿quin restaurant seria?
El Racó del Navegant, a Caldetes.
És vostè golafre?
No. El menjar el disfruto més en poca quantitat, soc bastant parc.
Li agrada cuinar en el seu temps lliure?
Sí, m’agrada molt.
Quin plat no s’atreveix a cuinar?
La sarsuela. És un plat que m'agrada molt, però que em costa molt que em quedi bé.
Li agrada rebre gent a casa? Per entaular-los, vull dir.
Moltíssim. Per a mi, un àpat significa reunió, companyonia, et permet oferir als altres allò que tu tens.
El fet que, per moda, es vulgui disfressar el gust d’un producte, em treu de polleguera
Quines qualitats busca en un bon amfitrió?
Que sigui discret i que el protagonisme el tingui el convidat. Deixar que la gent assaboreixi bé cada plat, cada paraula, cada frase.
Quin plat el fa xalar?
Una paella; un arròs a la catalana ben fet. És de les coses que menjaria sempre. I l’escudella catalana. Com deia Néstor Luján, m'agenollaria davant d'una bona escudella.
Quin plat no suporta?
Malgrat que m’agrada molt, soc una mica al·lèrgic al peix. En procuro menjar poc, i més aviat peix de closca que peix de platja.
Hi ha alguna moda gastronòmica que li tregui de polleguera?
Hi ha una dita que diu que la bona cuina ho és quan les coses tenen el gust d’allò que són. Aleshores, el fet que, per moda, es vulgui disfressar el gust d’un producte, em treu de polleguera. Les coses han de tenir el gust d’allò que són.
Si hagués de treballar en un restaurant, ¿quin càrrec li agradaria ocupar?
El de capità manaire, suposo. De xef. Però que les cebes les talli algú altre, perquè jo em faig un tip de plorar cada cop que en tallo una.
Barra o taula?
Taula. La barra és només per omplir el païdor. No és per matar la gana. En canvi, la taula és una festa.
Refresc o cervesa?
Cervesa.
Vi negre o vi blanc?
Últimament, el vi negre ha de ser molt bo, molt poc àcid, perquè no em faci mal. El blanc, en canvi, passa molt bé.
Carn o peix?
Els dos! L’única cosa que demano és que estiguin en aquell punt on tinguin sabor, perquè tant la carn com el peix, sols, els trobo molt sosos.
M'agradaria ser xef, però que les cebes les talli algú altre, perquè jo em faig un tip de plorar cada cop que en tallo una
Postres o cafè?
Cafè. Un bon cafè després de dinar, no massa llarg, és una cosa extraordinària.
D’entre totes les del món, i a banda de la catalana, quina gastronomia hi destacaria?
La xinesa. Jo trobo que els xinesos tenen el tempo exacte del coure. Fan que la carn i el peix tinguin el punt exacte. Tenen molta paciència en cuinar.
Té alguna intolerància alimentària?
Les mongetes em fan venir pets. I els formatges, tot i que m’agraden molt, em costen molt de pair.
Mataria un animal per menjar-se’l?
En principi, no. Jo no mataria a ningú, i menys per menjar-me'l. Allò que fan els animals als vídeos de National Geographic; jo mai. Ara, un cop me’l menjo, sí que penso “pobra bèstia…”
La gastronomia, el que comprem i mengem, ¿és política?
Al món de l’alimentació hi ha interessos econòmics que, des de l’àmbit polític, s’afavoreixen per acontentar les multinacionals. En castellà hi ha aquella dita de “el buen paño, en el arca se vende”.
Jo no mataria a ningú, i menys per menjar-me'l. Allò que fan els animals als vídeos de National Geographic; jo mai. Ara, un cop me’l menjo, sí que penso “pobra bèstia…”
Gastronòmicament parlant, ¿quin seria el seu plaer culpable?
En tinc dos. Un són les angules perquè, és clar, t’estàs fotent allà una quantitat de criatures... L’altre en serien les espardenyes: quan penso quant costen, em sento culpable d’estar-me gastant aquells calés.
Imagini que s'està ofegant. D’entre totes les que li passarien per davant com si fos una pel·lícula, quina vivència gastronòmica recordaria amb més estima?
Una vegada em van convidar a un club privat londinenc, on es veu que sovint hi dinava la reina. Aquella sopa que em van portar; tot de senyors amb corbatí i frac servint-me aquell plat reial, és una de les coses més especials que recordo.