Sé que demanar una clara no és una personalitat perquè segueixo a Indicatiu, un compte de Twitter hilarant de costumisme zenteniall, i el malnom sota el qual s’amaga l’Indigo Carbajal (Barcelona, 1999). Estudiant de dret i ciències polítiques a cavall entre la UAB i Berkeley, Carvajal ha fet feina de base al seu barri des de casals populars i assemblees feministes, a banda de militar en organitzacions com Arran o el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. També és una de les impulsores de Ventall Revista, un fanzín monogràfic des d’on parlar d’afectes, habitatge o hedonisme.
Dinem amb ella a Croma by Flash.
M’has dit que aquesta és la teva primera entrevista. De què no vols que parlem? Així ens ho traiem de sobre.
De les eleccions.
De quines eleccions?
De les del país del costat.
No en parlem. Parla’m, en canvi, del paper que tenen els bars en la creació de Ventall Revista. A l’editorial del primer número parleu del Bar Gelida com el lloc on es va cuinar la idea de tirar endavant aquest projecte.
En aquella primera trobada al Gelida tot era molt embrionari, encara no hi havíem incorporat la Judith (Pinyol), la dissenyadora, i només es va tractar del primer intercanvi d’idees. També hem tingut reunions a diferents bars del carrer Escorial, que per a nosaltres ara mateix és el lloc on passa tot. Trobar-se als bars sempre és més divertit que trobar-se a casa. Va ser als bars, fent birres, on vam començar a parlar informalment de les diferents visions de l’amor que hi havia al grup, i d’aquí va sorgir el tema del primer número: Problemes cardiovasculars i altres problemes del cor. A més, jo a l’Eugènia (Cardona) la conec fent un beure a El Còctel, el pòdcast que tenien ella i la Jana (Jubert), on convidaven a algú a prendre un combinat i a xerrar. A la Jana ja la coneixia d’abans, perquè ens movem per ambients molt similars, de moviments populars. Ventall Revista som la Judith, l’Eugènia, la Jana, la Paula (Lombardi) i jo.
Va ser als bars, fent birres, on vam començar a parlar de les nostres diferents visions de l’amor, i d’aquí va sorgir el primer número de Ventall
On militàveu?
En el meu cas, estava vinculada al SEPC, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. És un espai que, un cop graduada, deixes enrere. Quan fas 22, 23 anys, no només sents que ets massa gran per continuar la teva militància als mateixos espais, sinó que també et trobes que no tens tant de temps per dedicar-li com tenies abans. Per no parlar que, si tu comences a militar amb 16 anys, arriba un punt on et cremes molt ràpid. Són moltes hores de reunions, molta feina, molts sacrificis; sempre falten mans. Això fa que el temps de vida que té la gent que milita sigui molt curt. Llavors et gradues, ho deixes de banda, i allò passa a formar part de la teva vida anterior. Ara tens feina, ets adulta, t’has de centrar. I sí que és cert, que és molt difícil mantenir un nivell alt de militància si treballes 40 hores setmanals, però jo, nosaltres, no volíem que abandonar certs espais es traduís en deixar de banda l'activisme. A Ventall Revista utilitzem molt la frase de combatre l’ensopiment. No volíem que la nostra vida es reduís a treballar, anar al bar, sortir de festa i anar al gimnàs. Ventall Revista neix d’aquesta inquietud, de les ganes de continuar fent coses des d’una perspectiva contrahegemònica i amb aquella màxima de la revista catalana modernista Quatre Gats: “Els treballs seran sèrios o de broma, sempre que la broma siga de bon gust".
Ventall Revista a Croma By Flash / Foto: Montse Giralt
Ara mateix vius a cavall entre Catalunya i els Estats Units, on estudies i fas d’au-pair. Com és l’experiència de cuidar els nens dels altres?
Treballar d’au-pair a San Francisco suposa entrar a la vida de la classe alta, molt alta. Jo treballo en barris molt rics, cuidant nenes de totes les edats. Mentre estudiava, n’he arribat a fer entre 20 i 30 hores setmanals. Moltes nits, també, perquè els pares sortien a sopar. Amb els nens que he de cuidar aquest estiu estaré vivint a casa seva, a Chicago. Són un nadó que encara no té l’any i un altre nen de dos anys i mig. Hi ha una situació bastant boja, la meva mare flipava quan li vaig explicar: quan torni amb aquesta família, com que estaran viatjant per tres destinacions diferents dels Estats Units, i han considerat que tres vols són massa per a un nadó, m’han demanat que em quedi cinc dies amb el nadó, jo sola, a San Francisco, i que voli amb ell, jo sola també, fins a Montana. És una feina molt estranya. Però com que m’agraden moltíssim els nens, i hi tinc molta traça, també m’ho passo molt bé amb la feina.
A Ventall utilitzem molt la frase de combatre l’ensopiment: no volíem que la nostra vida es reduís a treballar, anar al bar, sortir de festa i anar al gimnàs
Al darrer número de Ventall escrius que el primer mes que vas viure als Estats Units “va ser un cop de puny”. Van haver-hi, també, cops de puny gastronòmics?
Mengen molt malament, als Estats Units, fa patir molt. Primer de tot, la qualitat dels productes és molt dolenta. Allà el menjar té més sucre, més additius i més merda de la que puguis trobar-te a qualsevol país europeu. En segon lloc, el menjar és caríssim. Jo anava al súper a fer la compra i em trobava les albergínies a 3 dòlars. El raïm a 6 dòlars. La carn, o era caríssima, o era dolentíssima. Després, a part de tot això, hi ha tota una cultura on menjar es veu com una cosa que entorpeix el teu dia laboral. Dinar, allà, no té les connotacions comunitàries que li donem a casa nostra. No es dona cap importància al que es menja, que al final és allò que fiques dins del teu cos. És horrorós, era horrorós. Trobava molt a faltar menjar fresc, fruita i verdura a un preu assequible. I les croquetes (riu). Però no era una cosa només meva: les meves companyes universitàries, per falta de recursos, també menjaven fatal.
Indigo Carbajal a Croma By Flash / Foto: Montse Giralt
A quina universitat éreu?
A Berkeley, a la Universitat de Califòrnia. Estava fent el meu cinquè any de carrera, un doble grau de dret i polítiques; era el meu últim any de classe presencial. Vaig arribar-hi perquè existeix un programa d’intercanvi entre l’Universitat Autònoma i Berkeley, però en cap cas era un país desconegut per a mi: el meu pare és americà, i jo també tinc la nacionalitat americana. Jo hi he passat molts estius allà, visitant la família, i de petita m'agradava molt anar-hi. De petit tothom vol ser americà: les pel·lícules, les sèries i la música que ens agradava venien d’allà. Se’m feia molt glamurós anar-hi, de nena. Però després t’adones que és un país horrible, que no hi ha sanitat pública, que no tens ni la meitat de drets socials que tens aquí, que si et poses malalt perds dies de vacances. És un estil de vida molt depriment i, a Berkeley ho veies clarament, molt competitiu. Allà tothom està obsessionat amb la feina boníssima i el sou estratosfèric que tindrà en graduar-se, i es descuiden de cuidar cap mena d’espai ni relació social. No parlo només de gent americana: aquesta febre també l’he vista en gent catalana que m’he trobat allà, i que estaven desesperats per un visat que els permetés viure l’american dream.
Pots ser feminista, anticapitalista i escoltar reggaeton, és a dir: tens dret a la contradicció
Una moda nascuda allà, a la que feu menció al darrer número de Ventall, és la de les trad-wives: les joves que fan de la subalternitat al seu marit una identitat a reivindicar. De les contradiccions que us genera aquesta tribu de fornejadores de brownies, hi escriviu: “Sentir-se a gust prenent el sol i menjant unes maduixetes al balcó és sinònim de l'acceptació de l'erosió dels teus drets socials”.
Per a la meva generació, el boom del feminisme, les vagues del 8M, van coincidir amb la nostra politització dels 15, 16 anys. Quan tens aquesta edat, és molt fàcil menjar-te discursos puritans que certs feminismes van incorporar de manera una pèl acrítica, com els que deien que no podíem escoltar reggaeton perquè les lletres eren masclistes. Llavors, de mica en mica t’adones que pots ser feminista, anticapitalista i alhora escoltar reggaeton. És a dir: tens dret a tenir contradiccions. Una altra reacció és actuar de forma reactiva i anar-te’n a la banda contrària, que és on estarien les trad-wives. Binaritzar també és un problema, perquè és pervers pensar que cal escollir entre el puritanisme o la submissió. Dependre del teu marit econòmicament ni és una cosa nova, ni és una cosa empoderant. És una posició molt conservadora de base.
Però alhora qüestiona la necessitat que dues persones posin 80 hores setmanals de les seves vides al servei d’un empresari. Si aïlles del biaix de gènere, si no és la dona qui ha de renunciar a la seva carrera, no sona pas malament.
Vols ser un trad-husband? (riu) Crec que ningú vol treballar, però ha d’haver-hi un punt mig entre o bé ser un assalariat de per vida, o bé dependre econòmicament de la teva parella. Dependre econòmicament d’algú no és una situació empoderant, i els discursos que les trad-wives estan venent a les adolescents, això de ser guapa i estar-te a casa mentre el teu nòvio treballa, són realment retrògrads. Estem sobreanalitzant-ho molt, però al capdavall estem parlant d’una moda molt estètica, molt poc pensada, i que s’ha estès sobretot per TikTok, amb vídeos de noies de classe mitjana fent les seves rutines, anant de compres, tenint cura dels seus fills… És com tornar 50 anys enrere.
Indigo Carbajal a Croma By Flash / Foto: Montse Giralt
Malgrat provenir de moviments d’esquerres, ets molt punyent amb la cultura de les cures. En un dels teus mems com a Indicatiu, hi piules: «Trends BCN: Mobilitzar un grup de 34 persones perquè 2 ex no coincideixin en un bar”».
Dins dels moviments polítics, va haver-hi un moment on es posaven les cures per davant de tot. Es creaven unes situacions on no podies tenir debats polítics amb certes persones perquè sempre s’apel·lava a les emocions de l’altre, al que li feia sentir còmode i al que no. No parlo de gent malalta, és clar: parlo de gent amb un comportament absolutament egoista, incapaç de pensar en els altres. Militar suposa una disciplina. En un espai militant tu estableixes uns compromisos, i hi havia molts moments d’«ara no estic bé», «ara no puc assumir això», que eren excuses per donar llargues i acabar sent un llast dins de l’organització. Jo he vist com es delegaven tasques en tercers perquè la persona que havia de fer-les posava sobre la taula elements molt ambigus i molt emocionals. Al capdavall, el que s’estava fent era posar un estat emocional individual per davant d’un projecte polític col·lectiu. Això feia que en alguns moments tot plegat se’ns n’anés una mica de les mans. Per por a qüestionar certa gent, es deixava de treballar en el projecte polític que compartíem.
Dins dels moviments polítics, va haver-hi un moment on es posaven les cures i els estats emocionals per davant del projecte col·lectiu
Una altra piulada: «"Estic intentant reduir les birres que em faig entre setmana", diu una persona que aquest cap de setmana estarà al Primavera Sound suant MDMA». Tenint en compte que vau estrenar la postadolescència confinats, com es relaciona la teva generació amb l’addicció?
Definitivament, hi ha hagut un procés d'acceleració de les ganes de festa després de la pandèmia. Hi ha bastanta més droga. Les drogues i l'alcohol també s’han utilitzat com a eines d’evasió, perquè la pandèmia va repercutir en la salut mental i va contribuir a l’augment de l’ansietat. Aquí hi ha un doble tall: per una banda, parlar de salut mental i visibilitzar-la és important; per a l’altra, t’hi trobes gent que s’apropia del discurs per utilitzar-lo al seu servei, fent que les paraules perdin sentit. Hi ha persones que tenen problemes mentals de veritat que han quedat en segon pla per culpa de gent que s’autodiagnostica. M’he trobat persones obsessionades amb voler tenir una patologia i que, com parlàvem abans, juguen la carta de l’ansietat per a tot.
En un altre dels teus mems, deies que en una festa major, quan algú et diu d’acompanyar-lo a la barra, en realitat t’està dient: “T’he de transmetre una informació crucial”. Ets més d’acompanyar o de que t’hi acompanyin, a fer confessions a la barra durant una festa major?
De que m'acompanyin (riu). Les festes majors són interessants perquè t’hi trobes gent que fa molt que coneixes i que, alhora, també fa molt de temps que no veus. De sobte, et creues amb una persona amb qui et vas embolicar fa uns anys, i és com: “Tia, m’has d’acompanyar a la barra, no et creuràs a qui m’acabo de trobar”. Una festa major és com una obra de teatre on et vas trobant gent que saben tant de tu com tu d’ells. Gent amb qui anaves a primària, gent amb qui anaves al cau. És impossible no anar-hi sense aquesta anticipació d’«a veure què ens hi trobarem».