No sé com es deia la rostisseria, o si encara existeix, o si la gentrificació de coloraines que ha devastat Sant Antoni li ha posat fi. Només sé que l’Aleix, l’Andrea i jo vam sortir del Lando engatadíssims de vermut i que la fam apretava. Que plegar veles no ens semblava una opció plausible i que casa de l’Aleix era a tocar. Que posi’ns un pollastre a l’ast, si us plau, i que si aquella ampolla de cava d’allà és fresca. Que si volen bossa i que sí: que en volíem. Que no hi havia ascensor, a ca l’Aleix, però teníem allioli. Que quin tiberi i quin pet. Que quina sobretaula i que quina migdiada. 

Sovint me’n recordo, d’aquell diumenge. Potser era perquè amb prou feines ens coneixíem, l’Aleix, l’Andrea i jo. Potser era perquè l’absència de l’única persona que teníem en comú no va aturar el dringar de copes i més copes, i una cuixa de pollastre, i encara més copes. Sovint me’n recordo, però els darrers dies me n’he recordat especialment. L’Aleix i els seus companys de Gebre van publicar la setmana passada Sobretaula, un single de pop bonic i radiant on el fato i els àpats que s’allarguen postres enllà n’eren els principals protagonistes: “Ganivets, gots i forquilles, taques a les estovalles, l’últim tall de pastís mig desfet se va fent petit”, canta l’Aleix. “Fa temps que veig los dinars que vam allargar, quan hi ha taules per plegar, no sé quan mos veurem; espero que estiguéssiu tots molt bé”.

No sé com es deia, ni el carrer d’aquella rostisseria; i no és tan sols un problema de memòria: rarament dediquem unes ratlles als establiments de menjar per endur, sense la cortesia dels quals no existirien les sobretaules sobtades. No parlo, ni parlar-ne, de cuines fantasma, ni de restaurants als peus dels cavalls d’aplicacions diabòliques —Glovo, Deliveroo i altres esclavistes digitals. Parlo de puestos com el Rumba’n’Roll. Podria mentir-vos, dir-vos que un dia vaig sortir del Santornemi i me’l vaig trobar allà, dos números més amunt de l’Avinguda Sarrià. No és cert. Podria dir-vos que no conec el Cristian, que n’és el dependent i propietari, i us estaria enredant. El fill del Cristian i el fill de l’Andrea, que també és fill meu, van a la mateixa classe, i un dia el Cristian ens va dur croquetes de bacallà al parc.

No sé si soc objectiu, però sí que miro de ser sincer: Sobretaula és un hit, i les croquetes d’en Cristian són de traca i mocador; l’esquer perfecte per fer cap al Rumba’n’Roll.

Jo vaig fer-hi, i el que les croquetes prometien, com sempre que les croquetes ens fan promeses, es va complir amb escreix. L’arròs mar i muntanya, l’amanida d’estiu, els fideus a la cassola, la lasanya de verdures, el lluç o el pollastre al forn, la quinoa amb ou ferrat, la milanesa arrebossada o el tall que es pela amb ximixurri són algunes de les menges que, durant l’expedició que vaig fer-hi, se’m van posar a l’abast. El format més popular del local és el combo, un combinat d’amanida, principal i segon que pots dissenyar al gust i endur-te en una carmanyola. El que jo vaig triar i tastar —amanida de poma i pernil dolç, pesto amb burrata i tomàquet, filet rus amb salsa tàrtara, amb una tapeta de tall— era ben bo, i prou sereny per aventurar-se amb una de les seves postres casolanes, algunes tan ben parides com el tiramisú.  

Sense els establiments de menjar per endur, no existirien les sobretaules sobtades

Combinat, postres i beure, al Rumba’n’Roll, surt per menys que la novel·la més famosa de Frédéric Beigbeder, 13,99 euros. A la seva anterior obra, L'amour dure trois ans, L’amor dura tres anys, dedicava 200 pàgines i escaig a desmentir el títol del llibre: l’amor no té per què acabar al cap de tres anys, però sí que, necessàriament, canvia; la carta del Rumba’n’Roll, també. Diàriament, l’oferta per dissenyar els combos varia gairebé completament, raó per la qual podries anar-hi de dilluns a divendres i no endur-t’hi mai un àpat repetit. No recordo el nom d’aquella rostisseria de Sant Antoni, però sí que recordo que la mateixa setmana que l’Aleix, l’Andrea i jo vam anar-hi, vaig entrevistar Frédéric Beigbeder. Em va dir que, de la seva feina, el més difícil era escriure planer; fer-ho senzill i ben fet. Com ho fa l’Aleix a Gebre. Com ho fa el Cristian al Rumba’n’Roll.

Com voldria fer-ho jo.