La pel·lícula dirigida per Tran Anh Hung i assessorada per Pierre Gagnaire, reconegut gastrònom, està basada en el llibre “La vie et la passion de Dodin-Bouffant, gourmet” de Marcel Rouff. Recentment presentada al Festival de Cannes, la història transcorre a la França del 1885 i ens explica com la cuinera Eugénie, interpretada per Juliette Binoche, treballa per al famós gurmet Dodin, interpretat per Benoît Magimel, des de fa vint anys. Amb el temps, de la pràctica de la gastronomia i la mútua admiració neix una relació romàntica entre ells. La seva associació els ha fet crear plats únics capaços de satisfer els paladars més exigents, així i tot, Eugénie valora la seva llibertat i mai ha volgut casar-se amb Dodin. Llavors, decideix fer quelcom que mai ha fet: cuinar per a ella.
Juliette Binoche i Benoît Magimel a "A fuego lento"
En una entrevista al director, Tran Anh comenta que és meravellós veure persones de la seva edat, als seus anys tardorencs com diria Dodin, amb unes ganes de viure que ell mateix anomena de clàssicament franceses. Res de romanç ni passió ardent, únicament quelcom ordenat i contingut en una relació tranquil·la amb el món i la natura. Una parella a qui els uneix l’amor i la passió per la cuina.
La primera escena de la pel·lícula veiem una meravellosa Juliette Binoche a l’hort arrancant el que sembla una carrota i tot seguit menjant-se-la, tota una declaració d’intencions del que vindrà.
Juliette Binoche a "A fuego lento"
Al llarg del film apareix la cuina del protagonista en ple funcionament les vint-i-quatre hores i durant tota la pel·lícula, una cuina de les d’abans coneguda com a “cuina econòmica”, feta amb ferro colat i que funcionava amb carbó o llenya on era molt difícil controlar les temperatures, aquí veiem sense perdre detall com l’Eugénie cuina uns vol-au-vents, un carré de corder, una salsa Bourguignonne o un pastís Alaska. Se’n parla poc, però se'n parla, de l’Antonie Carême, a qui molts consideren l’autèntic fundador de la cuina francesa, i de l’Auguste Escoffier, que va portar al cim el que anomenem alta cuina.
La pel·lícula ens regala moments memorables com la seqüència en la qual Dodin i els seus amics s’empassen uns hortolans, presumiblement a la provençal, i per fer-ho es tapen el cap amb un tovalló com era tradició en aquella època i així poder assaborir-los sense manies. Val a dir que la caça i la comercialització d'hortolans és prohibida des de la fi del segle XX, i la manera de preparar aquest plat ha entrat a la història de la gastronomia tot sortint dels plats dels gurmets. Una de les elaboracions que Dodin prepara a la seva muller i cuinera o cuinera i muller, ja ho descobrireu, i que aquesta troba deliciós crec que és la poularde de Bresse en demi-deuil o semidol pel color de la tòfona que va adherida entre la pell i la carn de l’au.
Aquesta obra mestra que lluitarà per França en el camí cap als Oscars omplirà sens dubte els pròxims mesos les sales de cinema d’aromes i sabors, així doncs, gaudiu-la i que tingueu bon profit.