El xef José Andrés ha parlat en més d'una ocasió de la influència que va tenir la seva infància en la manera com entén avui la vida, la feina i el compromís social. El xef asturià, reconegut internacionalment per la seva tasca humanitària, recorda aquells primers anys marcats pels torns interminables dels seus pares a l'hospital.
“El meu pare i la meva mare eren infermers i jo no vaig tenir cuidadora”, explica. L'organització familiar obligava a encaixar horaris impossibles, perquè el seu pare treballava de nit i la seva mare de dia. En aquest context, l'hospital no era només un lloc de treball, sinó també el punt de trobada on es produïa el relleu familiar. “De vegades, l'hospital era el lloc d'intercanvi del meu germà i meu”, relata.
Una infància entre passadissos d'hospital
Aquella experiència va deixar empremta en José Andrés. Des de molt petit va observar com funcionava un hospital per dins amb valors com la disciplina, la coordinació i, sobretot, la cura constant cap als pacients. Més enllà de la rutina laboral, el que més el va impressionar va ser l'actitud dels qui hi treballaven.
“Sempre vaig veure com aquestes persones cuidaven, fins i tot més enllà del seu propi deure, quan el torn ja havia acabat”, recorda. Aquesta dedicació desinteressada, aquesta entrega silenciosa, es va convertir en una referència moral que anys després traslladaria al seu propi àmbit professional. El xef ha explicat en diverses entrevistes que créixer en aquest entorn li va ensenyar el valor del servei i l'empatia. No es tractava només de complir una funció, sinó d'entendre que la feina pot ser una manera de cuidar els altres.
De l'hospital a la cuina solidària
Aquesta mirada explica, en part, la dimensió humanitària que ha adquirit la seva carrera. A través de la seva organització World Central Kitchen, José Andrés ha estat present en crisis humanitàries, catàstrofes naturals i conflictes internacionals, portant menjar calent a milers de persones. El vincle entre aquella infància en hospitals i el seu compromís actual resulta evident. Va aprendre que el servei als altres no entén d'horaris i que la vocació va més enllà de l'obligació contractual.
Així doncs, avui, quan parla dels seus pares, ho fa amb gratitud. No només per l'esforç que van fer per tirar endavant la família, sinó per l'exemple silenciós que marcaria la seva manera d'entendre el món: treballar per a altres, fins i tot quan el torn ja ha acabat.